dimarts, 5 d’octubre de 2010

Som Piris! Tri Piris!: Miquel Martín

MIQUEL MARTÍN ALBA

“El zorro conoce muchos trucos. El erizo sólo uno, … pero es muy bueno!“ (Arquíloco. Poeta griego).

Titan Desert 2010

Com us podeu imaginar, a mi (... com suposo que a vosaltres) m’hagués agradat ser guineu, és a dir, un esportista amb molts recursos d’aquells que tots coneixem, que es caracteritza per la facilitat de practicar i destacar en un esport innatament; però ho sento nois i noies ... soc eriçó! Només conec un truc: entrenar, entrenar i entrenar, a base de força de voluntat!!!

I aquest és el truc que vaig començar a aprendre als 8 anys (ara en tinc 45), quan una mica inconscientment vaig aixecar la ma quan un professor va entrar a l’aula i va preguntar qui es volia apuntar a l’equip de handbol. El que cap dels que ens vam apuntar sabíem, era qui seria l’entrenador. Es tractava d’un alumne gran del cole jugador del Barça, un tal Valero Ribera...de seguida vam començar a entendre el truc de l’eriçó: entrenar xiquet, entrenar!, doncs Valero ens feia “formar” cada dia de la setmana als migdies i jugar els dissabtes. Així la Sagrada Família, una modesta escola barcelonina del barri d’Horta, va aconseguir ser campiona d’Espanya i cinquena en el campionat mundial escolar. No hi havia lloc per a “figures”, prepotents o “guineus”... qui entrenava, jugava i quan tots ho fèiem de valent, l’equip era una pinya. Després en Valero va ser entrenador del Barça i ja sabeu que va passar...més de 50 títols.

Estudiant BUP, o bé saltaves al Barça (varis companys ho van fer: Barrufet - el seu germà gran -, Xesco Espar, Chafer, etc.), o bé deixaves el handbol. Ho vaig deixar, i segurament pel fet de que tenia un gimnàs al costat de casa meva, vaig continuar fent l’eriçó amb el Karate. Després de molt entrenar, vaig aconseguir el cinturó negre i algun campionat de Catalunya. En aquesta època els genolls ja començaven a grinyolar després de tants cops. A aquesta edat, va començar també una altra gran passió, l’esquí,

esport que practicava només per plaer. Quan no hi havia neu, tenis, windsurf, motos (però això ja és una altra història)...

Fent la mili, vaig tornar a aixecar la ma ... aquesta vegada per formar part d’un dels primers equips de futbol americà que es va formar a l’Estat: els Barcelona Boxers. Sis anys superintensos, a on vam aconseguir vàries lligues, copes i formar part del primer equip de la selecció espanyola. Jack Bicnell, entrenador dels Barcelona Dragons, em va cridar per fer els “trails” de pretemporada per finalment dir-me que no podia jugar amb ells, perquè era petit per la posició que ocupava...petit! un percherón com jo de 100 Kgs. i 1,90 m... doncs sí, els DE (Defensive End) dels Dragons pesaven 120 Kgs. de mitja i el més petit feia 1,92. A la foto, un partit contra els Badalona Dracs i a l’altra campions de lliga a l’estadi olímpic, contra naturalment...un equip de Madrid, els Osos. L’energumen que subjecta la copa soc jo.

Quans els genolls van dir: “Miquel, que així no anem bé...”, va començar una etapa de gimnàs (spinning, body pump, etc.), continuava amb l’esquí, però volia experiències noves. Encara que visc a Barcelona, des dels 6 anys he passat cada cap de setmana i els estius a Cabrera de Mar. Tothom m’animava a aficionar-me a la bicicleta, doncs el territori és molt propici. Així em vaig engrescar fa uns 6 anys a comprar la primera BTT. Sortia sol, doncs vaig entendre ràpidament, que per practicar amb garanties un esport aeròbic, primer t’has de posar en forma i després ja trobaràs el grup. Van començar les aventurilles en solitari: Pedals de Foc, sortides pel Pallars Sobirà, Volta a Mallorca, etc. Un dia, tornant d’una sortida en diumenge, em va passar un grup de ciclistes que rodava ràpid. Només vaig tenir temps de llegir l’esquena d’un mallot; eren els de la S.C. Cabrils. Vaig buscar-los per Internet i al dissabte següent ja sortia amb ells. Amb aquest magnífic grup

(de ciclistes i de persones) he aprés tot el que se de la bici i he anat progressant com a esportista, primer en BTT i després en carretera. Hem fet la Transpirenaica, la Quebrantahuesos, la Defí – Occitaine, la Bonaigua, Cadí-Moixerò, Segarra-Solsonés, i moltes altres cicloturistes. Actualment soc el tresorer del club (ai, ai, ai, desaprensius...deixar-me manegar els diners!!) i com ja sabeu, organitzem la Cabrilenca BTT i la Caminada.

Al 2009 vaig posar-me un objectiu ambiciós, fer la Titan Desert. Em vaig inscriure i vaig començar a entrenar de debò. Vaig contractar els serveis d’un entrenador ciclista per Internet (Yago Alcalde). La progressió en un any va ser brutal i tenia clar que arribaria al final...fins que va aparèixer una companya inesperada. Vaig sortir a entrenar al migdia, després d’haver sentit per radio, que Lance Armstrong s’havia trencat la clavícula en una caiguda a la Volta de Castella – Lleó. Pobre Lance, amb 37 anys torna a la bici per córrer el Tour i se la fot!!! Bé, suposo que per solidaritat amb ell, aquell mateix dia jo també em vaig trencar la clavícula. La Titan Desert 2009 s’havia acabat.

Però com soc caparrut, vaig dir que la del 2010 no se m’escaparia i així ha estat. Vaig conèixer a gent molt interessant, com Josef Ajram (que veieu a la foto), el primer espanyol en córrer la Ultraman de Hawaii. Com que per ell la Titan devia ser un passeig, la va fer amb una Orbea single speed que veieu a la foto (amb un sol pinyó i un sol plat, i pujàvem a més de 2.000 m!). Ara estic llegint els seu llibre: “¿Dónde está el límite?”. La resposta que dona és genial i molt apropiada pels Tripiris; “no se donde está el límite, pero se donde no está.” Penseu, penseu,...que te substància la frase!

Hi ara ... un nou repte, el Triatló! En bici aniré més o menys bé; nedant suposo que em defensaré com pugui, però corrent ... patiré de veritat, perquè per tamany i pels genolls matxucats que cada dia grinyolen més, suposo que em costarà arrossegar-me, però recordeu-vos: l’eriçó, l’eriçó...

En quant a la resta, estic feliçment casat amb la Carme, una pallaresa PIRInenca i tinc dos xurumbels (Maria 12 i Albert 7) als que ja fa dies que els hi explicat el rotllo de l’eriçó! Ells pel moment es concentren en el tenis, l’esquí i neden un dia per setmana. Com que quan els porto a esquiar a Portainé, trobo que l’esquí alpí no és massa aeròbic i no et fa millorar massa físicament, porto 3 anys aficionat a l’esquí de muntanya ... amb pells de

foca. Ara, quan ells baixen, jo pujo (no deixa de ser catxonda la situació quan ens creuem...).

L’Albert Jorba, una altre Tripiri em coneix per “Miquel 3XL”, i és que aquesta és la meva talla “Inverse”. En Joan Sabaté (un dels propietaris d’Inverse) ja sap que quan fem mallots, ha de fer una 3XL per mi i els dos ja ens ho prenem a broma.

Bé, el 4 d’octubre ens veiem i tindré el gust de conèixer a un munter de gent amb les mateixes inquietuds. Serà una temporada dura, però amb tots vosaltres segur que la gaudirem de veritat!!

P.D. Us juro que al començar pensava que no passaria de les 20 línies, però com l’acudit: “he comenzado y ... me he liao!!!”

____________________________________

Miquel Martín Alba

12 comentaris:

ORCA ha dit...

Benvingut, ens haurem d'apartar a les sortides de natació a les curses!

Txell ha dit...

Benvingut Miquel!!!

Andoni R de Galarza ha dit...

bienvenido
Andoni

Motoret ha dit...

Collons Miquel! Quin curriculum! No en sabia ni una quarta part! Si em permets, lo de l'eriçó em dóna la idea per un altre sobrenom que farà honor al nou Miquel Corredor, SONIC!!!!!! El simpàtic eriçó dels videojocs de Sega que no para de córrer! No hi ha qui l'atrapi!

benvingut!!

Xavi Puig ha dit...

Collon Miquel¡¡ com per dirte algo¡¡
Impresionante¡¡ ara ni se te pase por la cabeza adelantarme en alguna carrera¡¡jeje.
benvingut!!
Xavi Puig.

Ferran Vila ha dit...

Benvingut. M'encantat la part del futbol americà. Jo vaig fer dos temporades a la lliga junior catalana amb els Uroloki...amb els meus 65 kilillos, ja,ja. Ens veiem algún entreno.

fusterini ha dit...

molt bona cronica miquel i bon curriculum.a mi tambe m'agradar molt el furbol america i vaig esta apunt de fitxa per els sauris d'argentona pero menys mal q no ho vaig fer.ens veim.


fusterini

Motoret ha dit...

Ramonet!!! però si ets un nyicris!!!! menys mal que no ho vas fer!!!!

fusterini ha dit...

chabalito era per fer de running q en mis tiempos eera molt rapid!!!!!! i no tinc por als grandullones me los como con patates

raul oriol ha dit...

Ostres M.Martin,

Benvingut i bona crónica. Coneixia la teva etapa del Karate (al KO ¿no?), del ski,btt i em sembla que encara t'has deixat el voleibol je, je Ja era hora que t'apuntesis al Piri. Ens veiem d'aqui a un mes, ara també estic amb la clavicula trencada.

Raul Oriol

Miquel ha dit...

a

Miquel ha dit...

Raul, està de moda això de trencar-se la clavícula...és de lo mes "cool". Ánims i a veure si ens veiem aviat.

Salutacions,