dimecres, 27 de juliol de 2011

Crònica Olla de Núria

Crec que no he fet mai una crònica, admiro als que les feu, escriviu tots molt bé. Jo podria dir-se que sóc veterana piri multi seccions i veterana en tooooot, bueno amb un somriure que “que me quiten lo bailao”. Així que aí va, la meva primera crònica prepareu-vos, és LLAAAAAAAAAARGA.
El Fran (el meu home), em va apuntar a l’Olla de Núria (21qm, 1940+ i gairebé tota entre 2700m i 2900m). En realitat l’havia de fer ell, però el seu pagament es va quedar bloquejat, el meu no. L’any passat ja la vaig fer però em van fer fóra a l’últim control de tall per 2 min (sóc una mica floreta). Així que s’ho devia, havia de fer un bon paper, però no anava gaire preparada.
Per una banda, el meu estat físic estava sota mínims, havia predominat l’entrenament per 2 maratons d’asfalt (que a més no vaig poder fer). Muntanya havia fet molt poca i tirades curtes, havia intentat fer una tirada llarga però em va donar un tall de digestió i 6 de les últimes 9 setmanes abans de la cursa vaig estar parada per una lesió al pubis. A favor tenia que m’havia animat amb la SECCIÓ DE MUNTANYA del Piri (moooolt recomanable) i havia fet tres 3.000, dos dels quals al mes de juny.
Per altra banda, la logística se m’havia complicat molt encara que pels que em coneixeu sempre és complicada en la família Arechaga Torralba. El Fran, que s’havia quedat amb les ganes de fer l’Olla, es va apuntar a una cursa de 35qm amb 2000m+ a Andorra que es celebrava dissabte, amb la qual cosa, ells s’anava divendres amb la furgo a Andorra, i dissabte les nenes, la Pipa (la gossa) i jo anàvem en cotxe fins a Granollers, i desprès en tren fins a Ribes. Allà trobaríem al Fran i pujaríem tots a Núria a dormir en la tenda de campanya, tela eh!, i a sobre donaven mal temps!. Per complicar-ho més, divendres a la nit uns quants Piris nedàvem al mar (esa crònica!!!).
Divendres 12.30 nit, Fran desprès de nedar i sopar surt cap a Andorra, ja ho sé bogeria, però és el Fran.
Dissabte 08.30 matí m’aixeco, sms del Fran a les 3.30am “dormint a La Seu d’Urgell”, petarà penso, però, …
Dissabte 09.30 matí estirada al sofà amb les nenes, i pensant “Sol, no t’atabalis, si veus que tot es complica massa, no vas a Núria, total no estàs gaire preparada”, i s’obre la porta de casa, era el Fran amb una tortell d’aniversari, és el MEU, feia 28anys!!!! El Fran s’ho havia repensat i no va fer la cursa.
Dissabte 16:00h decidim que pujo sola, donen molt mal temps i amb les nenes, ... Truco a veure si puc afegir-me al cotxe d’ algú, però tothom ja és de camí. Tema dormir, intento a l’habitació de l’Andoni, sé que va sol, però és una individual individualíssima que li van donar per pesat!!!, intento l’alberg, sabia que estava ple, truco i uaaaah acabem d’anular una habitació, MEVA, QUINA SORT!!!.



Dissabte 17:35 surto de Vilassar, quina columpiada! vaig molt justa, l’últim cremallera surt a les 19.04 de Queralbs, piloto una mica, no gaire, però si no arribo a temps hauré de pujar caminant o tornar a refer la logística.
19:00h estació de Queralbs. Espero, ajudo a una noia de l’organització amb un munt de bosses, parlem, ESTIC CONTENTA!!! Observo una altra noia, crec que és la Mireia Miró (campiona del món de esquí de muntanya i de curses de muntanya). Estació de Núria, ajudo a baixar les bosses i m’apropo a la noia, sí efectivament és Mireia Miró, li dono sort per la cursa i pujo caminant la forta pendent a l’alberg. Quan estic fent el check in un “Hola” per darrere, anda la Mireia Miró, “ens trobem tots aquí” diu, li parlo de les meves filles, com no!, la felicito per haver guanyat la Trail Vert de Font Romeu uns dies abans. Està amb l’Arnau Anguera, un noi jove, responsable tècnic del Centre de Tecnificació de Curses de Muntanya de Catalunya. També el reconec, sortia a l’últim “Vertex” (revista FEEC), que havia fullejat la setmana anterior. Flipen, “sense desmerèixer a ningú n’hi ha qui admira al Messi, n’hi ha qui els admirem a ells” els hi dic, sóc una pilota, ja ho sé i la Mireia em diu que quan acabi la cursa em firmarà uns pòsters per les nenes. En recepció em diuen que estic a la mateixa planta que la Mireia i companyia i que podré esmorzar amb ells a l’esmorzar especial que han preparat per les 06.00, QUÈ BONS AUGURIS!!!
Pujo a l’habitació, amb bany i vistes al Puigmal, tota per mi sola!!!. Em truca la Núria Querol, surt a estirar cames, m’apunto, suau, molt suau, 25min però em va bé en curses d’alta muntanya rodar en alçada el dia abans(psicosomàtic?). Sopo amb la Núria i el Sebas, mil gràcies. Torno a l’alberg, em dutxo, em trobo bé no estic nerviosa i el meu dia sempre és hiperactiu així que m’adormo de seguida.
06:00 despertador, dutxa ràpida i a esmorzar, ja n’hi ha alguns pros, m’assec a la taula del costat. S’asseuen 3 nois més, no són pros, 2 fan la cursa, l’altre no, està lesionat, comencen a fer conya, i m’acaben incloent, em ric, estava una mica tensa, i riure amb ells em fa relaxar-me.
07:20 A pel dorsal. Paso per l’apartament de la Núria, es preparen, escolto els consells del Sebas, és un crack.
08:00 Briefing, potser escurcen la cursa, el pronòstic de temps és dolent. Vaig cap a la sortida, ens hem anat trobant tots, l’Andoni, la Txell, la Iolanda, l’Olga i el David, Mónica, XTG, Dolors, Barto, Juanjo, Jordi LLibre, Francesc, Ramon F, Oriol V, ….. Ens fan fotos, em fan conya a veure si no m’envien avall, n’hi ha nervis, detalls d’última hora, ...
09:15 sortida, primera fila, empentes i cops per tot arreu, la propera em poso més endarrere. Dues voltes al santuari i enfilem cap a Puigmal, enguany ha canviat, anem pel pluviòmetre més suau, encara que implica 800m més de cursa, vaig fent, ritme constant, em trobo prou bé, però no vull passar-me, no vull petar, la cursa és llarga. Al pluviòmetre un noi de l’organització em reconeix de l’any passat, li dic que l’any passat em van tallar al Nou Fonts, em dona ànims.
10:30 Puigmal, perfecte, vaig molt bé. El vent bufa molt fort (diuen que va arribar a 90qm/h) però tiro, estic amb l’Andoni i la Txell. Conec a una noia, la Joana, ens fem fotos, (encara que taxativament tothom m’havia dit que no em despistés). Se m’escapa la Joana, continuo, porto bon ritme, parlo amb la Txell. Davant tinc dues noies que estaven esmorzant amb els pros, què fan aquí? Porten paravents de la federació catalana, els hi parlo però no contesten. Torno a veure la Joanna, l’he agafada!, continuem, l’Andoni, la Txell, la Joanna i jo. Les noies que no parlen també van al mateix ritme, desprès s’escapen. Paro a tots els avituallaments, plàtan, taronja, isostar i aigua (no porto bidons, vaig estar a punt d’agafar i omplir-los d’orxata per comprar als jutges de l’últim control, però, ...)
Entre Finestrelles i Nou Fonts m’entra la gana, un parell de mossegades a la barreta que havia agafat al primer avituallament. Ara tinc pipi, la Txell també, “però no podem parar ara, Txell, fins el control de nou fonts no, sé que anem bé, però no vull que ens facin fora” Estic, molt bé, molt bé de cames, de coco, però el control no arriba mai, desprès d’aquella pujada, ai no, desprès de la següent, tampoc, on és el control!!!!
12:15 arribem al control, amb més de 20min de que tallin. No n’hi ha lloc per fer pipi, tant és com si fos un teatre davant de tothom, avituallament tranquil, i continuem. Una altre pujadeta i BOIRA, entra rapidíssimament i és molt espessa, hem d’acabar abans que arribi la tempesta que no l’escurcin ara! Joana, està aquí, perfecte, s’havia quedat una miqueta enrere per culpa d’unes molèsties que arrossega al tendó del genoll, i li costa baixar. Amunt, amunt, que anem bé. Perdo a la Txell, què ha passat? Ara som un grupet de quatre, dos nois, la Joana i jo. Arribem al Nou Creus, PEDRA, ostres cau pedra, els ulls, les orelles, les cames quin mal! a més tot està mullat, rellisca molt, hem de vigilar, fa molt de fred i el vent continua bufant fort (crec que he fet bé amb la roba que he agafat, poca, si plou molt prefereixo poca). El grupet de quatre decidim anar junts, les condicions meteorològiques són molt dolentes, en cas d’ajuda l’helicòpter no pot volar, hem de continuar junts. QUÈ MACO QUÈ ÉS L’AMBIENT DE CORREDORS! Penso en el Kilian, a l’Ultra Trail de Mont Blanc de l’any passat, les van passar canutes. Així que a gaudir de l’experiència. Uff, l’últim control tampoc arriba, penso que s’han anat pel mal temps però, ai està desprès d’una última pujada, deu ni do què valents els voluntaris.
Ara sí que és ja tot baixada, em poso davant de la Joanna per obrir-li camí. Agafem a les noies que no parlen. Baixem, continuo trobant-me molt bé. Ja quasi hi som, passem l’alberg, això ja és “pan comido”. “Molt bé noia, aquest any l’acabes, vas molt bé”, ostres el noi del control, em fa molta il•lusió que m’animin. Ja hi som, vies del cremallera, no sé si hem de fer la volta al llac, (tenir l’arribada al costat i fer la volta em mata). Ostres la Txell, què bé. Anava només un minut darrere, què bé, no n’hi ha volta al llac, ENTREM JUNTES!!! Bé! 4h20m!!! no m’ho crec!, Què bé, què bé!!! Ens felicitem, venen les noies que no parlen i ens feliciten, ahhh són rumanes, per això no contestaven, què maques! m’agrada, deuen haver flipat, hem parlat molt durant la cursa, deuen haver pensat, aquests del sud d’europa no callen ni a 3000m. Què bé m’he trobat super bé, de cames, de coco, Què bé!
Al santuari també plou, el temps és horrible, l’avituallament és a dintre del recinte, però estic tant contenta!!! M’ho he passat pipa, he gaudit molt.
Em trobo amb la gent, parlo amb uns i altres, em trobo als nois simpàtics de l’esmorzar, el lesionat m’havia animat a Puigmal, què bé! Dutxa i a buscar la Mireia. “Hola, ja ets aquí!” diu, em felicita per la cursa, però si ella ha quedat PRIMERA amb 2h36m!!!, quina noia més agradable!!!. Em firma el pòster i fins la propera. Hora de tornar a casa.
Mil gràcies a totes i tots, mil gràcies família, mil gràcies Joan G., mil gràcies entrenadors, mil gràcies Iolanda i Txell pels consells durant la cursa, mil gràcies Núria, mil gràcies Sebas, mil gràcies Secció Muntanya, mil gràcies Mireia, mil gràcies noi que anima de l’organització, mil gràcies nois de l’esmorzar, mil gràcies companys Piris, mil gràcies Anna, mil gràcies a totes i tots.

Fins la propera!
Sol

dilluns, 25 de juliol de 2011

Crònica de la Triatló de la Vila




Arriba la primera triatló de la temporada a Barcelona i aquesta vegada l’Equip Piri C es va rajar en part. Que si hi ha massa gent, que és massa car per ser una Sprint.. bajanades!! Van aparèixer els veterans Antonio i Rafa i em van donar una lliçó de com es fa una Sprint!! Quin parell de cracks...

Després de matinar fa unes setmanes per anar a Torredembarra pensava que per anar a Barcelona podria dormir una mica més...jajaja! Sortida a les 8h, tancar boxes a les 7:30h, arribar amb temps per evitar problemes...a les 7:00h...sortida...a les 6:30h...despertador a les 6:00h...un diumenge més, la meva parella es planteja si estic boig o simplement sóc un friki...(i té raó!)

Aparco el cotxe bastant a prop de boxes i pago la zona blava, que a Barcelona es paga fins i tot el diumenge. Us podeu imaginar el contrast de tota la fauna de borratxos entre el passeig i la platja a la zona del port olímpic a les 7 del matí amb la onada de 2000 bojos-frikis disfressats amb monos multicolors que anàvem a ficar-nos a l’aigua.

Deixo les coses a boxes i em trobo que l’Antonio té el dorsal següent al meu, cosa que m’alegra, ja que no sabia que venia i no el veia des de Blanes. No tinc manera de localitzar al Rafa i tampoc a l’Albert, de fet tenia una altra sortida i no el vaig veure en tota la cursa.

Aquesta vegada he decidit que havia de millorar a les transicions, així que vaig comprar cordons de goma, vaig deixar les mitjons al cotxe i a més estrenava en cursa els acoples que m’ha “deixat” el Xavi GT (mil gràcies de nou)...ara semblo un sprinter de veritat.

Caminem per la platja esquivant els borratxos i tota la merda que han anat deixant a la platja. És la primera vegada que em fa fastic anar descalç per la platja. Ens preparem a la sortida i ens avisen que el tram de l’aigua s’ha retallat una mica i el recorregut té una distància aproximada de uns 600m. Em col·loco amb l’Antonio a la sortida, ja que és un paio experimentat i sempre evita els cops inicials a l’aigua. Hi ha molta gent, però la seva estratègia és bona...sortida i a nedar. Crec que no havia rebut tantes hòsties en la meva vida. Al cap, braços i cames, patada en la cara i un cabró que tenia la costat que m’anava empenyent tota l’estona. Vinga a apretar, tu em fots, jo te la torno...crec que em vaig cansar més barallant-me amb tots que nedant...em fixo bé i...el cabró amb qui porto 10 minuts fotent-me hòsties és l’Antonio! Ens donem compte i ens separem! Capullos!!

Sortim de l’aigua i quan arribo a la bici l’Antonio ja surt...merda, a ell li ha anat millor que a mi el separar-nos!. Transició ràpida sense mitjons i a volar. El tram de bici era molt planer, i amb els acoples nous començo a volar. Es un tram molt ràpid, que de fet em marca 18km en comptes de 20km. Impossible enganxar a un veterano que ha sortit cada dissabte en bici!

Última transició molt ràpida i a córrer pel passeig. Crec que només va sortir el sol els 20 minutets que va durar la cursa. Passem pel costat del que devia ser el dipòsit de merda de tota la ciutat, una pudor terrible i, a 180 pulsacions, semblava que me l’estava empassant...veig a l’Antonio en l’altre sentit i apreto una mica més...res de res...arribo a meta amb un bon temps, content per les transicions i una petita ferideta al turmell provocada pel fregament entre cames de les sabatilles.

Em trobo al Rafa i a l’Antonio discutint la jugada en la zona d’avituallaments (el Rafa va quedar segon de la categoria, però la medalla de plata està trista per no guanyar...) Surto a veure la Georgina i perdo la pista dels Piris (llàstima foto d’equip).

En resum, he millorat a les transicions amb els cordons de goma i evitant els mitjons...però per moltes parides, si no agafo la bici res de res!....el que tiren són les cames!!! Com a anècdota us dic que vaig tenir la mala idea de demanar una tirita per no tacar les bambes de sang, i aquest és el resultat...(quin ridícul que vaig passar!!!)

En fi, aquesta ha estat la última Sprint, ara a La Molina a divertir-se (Sprint de Muntanya), i a preparar el Burriac Atac i les Olímpiques, Tossa i Gavà...i potser alguna gran pedalada de BTT com la Selènika..

Força Piris!!!

Aprofito de nou per agrair al XGT la seva generositat!

Piri C (C de Calçasses...)

dissabte, 16 de juliol de 2011

Crònica IM Niça 2011 (Motoret Go!!! Go!!!!!!!)

Des de l'any 2006 quan vaig començar a fer esport amb regularitat, sempre m'havia mirat de reüll als Xesco, Àlex, Manel i Ricard, els únics que coneixia que havien fet un IM. Semblava quelcom inabastable.

Jo en aquella època, encara a la pre-història, feia afirmacions que després me les he hagut de menjar totes amb patates: "Jo bici de carretera mai, és molt perillós, només faré btt.", "Nedar ni de conya, no nedo des dels 12 anys."

Amb el temps, i com qui no vol la cosa et vas engrescant, comences fent duatlons de muntanya, 10.000m, que si les XM series, que si una mitja, que si la marató  de BCN,........ i cada vegada disfrutes més, i una prova que veies tan lluny com l'IM veus que cada vegada et sembla més aprop.

Mai he estat un esportista, ni tan sols m'hi considero ara, soc un paio que porta 5 anys engrescat fent esport, però que tinc clar que no forma part de la meva naturalesa, del meu ADN. Fruit d'això, i que feia molts anys que no practicava esport amb regularitat, el meu cos tot sovint s'ha queixat i he patit forces lesions que m'han posat entrebancs en tot aquest procés. De fet soc un membre honorífic dels Piri-Pupes, subclub que tinc l'honor de compartir amb SergiBuffAndrés i MarcPirinotxomitgetes.


Malgrat aquests entrebancs físics, aquest 2011 tenia totes les condicions òptimes per tal de preparar un IM: Una feina en jornada intensiva i amb molt poc desgast físic i psicològic, i un any de solteria que m'ha permès fer el que m'ha donat la gana en cada moment. I per altra banda a nivell físic, només he patit una lesió al genoll que malgrat no he pogut començar a córrer fins a l'abril el dia de la cursa no em va donar ni una molèstia.

Per tant, aquest 2011:

-Tenia a favor: temps ( a causa de feina i de no compromisos parella/familiars)
-En contra: lesió genoll.

Ara, em faltava un últim ingredient, sense el qual no hauria fet res de res, i ha estat la companyia. Hi ha companys que saben/poden/els hi agarada entrenar sols, i d'altres com jo que necessiten dels companys com qui necessita un gel per sortir d'una "pajara".

No cal dir que aquest ingredient me l'heu donat vosaltres, ens els entrenos oficials, en l'inolvidable Stage i sobretot amb el mini grupi dels que vam anar a Niça amb qui he compartit mil anècdotes i bons moments i mil.lions de e-mails!!!!!

Del dia de la cursa ni en parlaré, és l'anècdota, la cirereta del pastís, tan sols diré que m'ho vaig passar pipa i agrairé als que em vau donar suport, desde BCN i als familiars i amics que vau anar a Niça. Us deixo una foto  que ho explica tot.


Ara em dedicaré a descansar, a treure brillo a la negra, i a la nova feina que serà el meu veritable objectiu aquest 2012.

I al 2013 (per celebrar els 40)..... ja en parlarem......


Go!!!! Go!!!!!

En Venda


Forquilla Fox Series 32 RL amb recorregut de 100 mm , bloqueig i ajust de rebot.Per direcció de 3 cm , tallada a 16,5 cm.Molt poc ùs ,practicament nova.  300 EUROS

Rodes  Notubes ZTR Alpine amb buje Hope Pro II.Amb Kit tubeless .Discs XT de 160 mm.Neumatics Maxxis Rendez i Aspen.No tenen ni 300 km.   550 EUROS

Acoples Triatlo KCNC per manillar de diametre 31,8 mm ,permet l'ajust de posicio personalitzada ; altura,amplel,llarg,inclinacio. Nòmes s'han fet servir tres cops.  70 EUROS


CONTACTE :  JORDI MARTINEZ  655 77 45 33 


                    ti_todrum@hotmail.com

divendres, 15 de juliol de 2011

UT Andorra... la pre-crònica!!!

El nostre companya Jordi Ferrer comença avui l'UT Andorra i ens ha deixat aquesta pre-crònica per anar obrint boca...




Exactament no conec els motius pels que em vaig apuntar a l'Ultra Trail Mític d'Andorra. Suposo que era un recorregut atractiu, per unes muntanyes properes i familiar,sabia que hi havia molt públic, .... Si volia provar-ho aquest era el lloc. A més, els comentaris que havia anat sentint, auguren que aquest UT sabia que es convertirà en una referent a Europa. I en el fons, malgrat una certa mandra inicial, tenia una curiositat per introduir-me en aquesta disciplina. I per què no?

Escric l'article per col.laborar a difondre l'activitat i per ajudar als próxims a tenir un punt de partida.

LA CURSA

L'UT que es portava fent desde fa uns anys, és el Mitic (117km i +9700m). Els temps dels primers (al voltant de les 21h) fan valer el recorregut i, de forma evident, demostrava que hia havia alguna cosa que feia aquesta cursa molt dura. Mica en mica vas entrant en el circuit, sents parlar de cordes fixes, baixades interminables, 2 nits senceres sense anar a dormir (en un temps mitjà), de 300p només hi van arribar 90 ,... Malgrat semblava insuperable, també haig de dir, que aquesta any l'organització s'ha superat organitzant la Ronda dels cims (només accepten a gent amb un curri excepcional i superen el 180km!!!!). Ja veurem que passa però crec que serà de lo més exigent a Europa....



ENTRENAMENT

Hi ha molt poc escrit sobre com entrenar un UT d'aquestes dimensions.Des del moment en que vaig decidir participar, fa mig any, vaig començar a encaminar els meus entrenaments a augmentar el volum setmanal (setmanes de 115km de volum màxim) i a baixar molt el meu ritme de cursa . Partint d'una prova d'esforç on hi veia claríssimament que no havia treballat gaire els ritmes baixos.Convinant 2 setmanes de volum amb una de descans. Sabia que si en algun moment corria massa als entrenaments, podia causar-me una lesió. Només vaig incrementar-lo una mica, en un microcicle especial per preparar Zegama (i així va anar, que el meu cos, no sabia com s'havia de posar...). El ritme no ha sigut l'important per què sé que no es tracta de correr molt sinó d'aguantar al màxim. Les tirades de Pirineus amb desnivell i per muntanya, van ser en un inici amb esquis, per mitja muntanya (Barcelona-Montserrat, Mataró-Barcelona, voltes pel MOntseny) i més tard, ja per muntanya (tirades de 6-8h per Núria, Carros de Foc, Cavalls del vent,....). Com més proper a l'objectiu, intentant fer-les sol, més llargues i amb motxila posada. Realment, han sigut autentiques excursions que m'ho han fet passar molt bé!!Entremig, he fet alguna cursa: Zegama, Trail Blanch Font Romeu, raid de Tamarit... però poques perquè enseguida vaig veure que no eren ritmes que em servissin.Al final, han sortit uns 1800km i més de 100.000m positius. M'hauria agradat poder treballar més en llocs técnics, però tenint en compte que sóc de Mataró.... ja està prou bé, tot i que mai suficient.


NUTRICIÓ

Aquest era un altre gran tema a tractar. Els dubtes eren molts però com més hi vas entrant, més clar hi veus: en una cursa tan llarga es tractarà de menjar el més equilibrat possible. Són tant importants els hidrats, com les proteïnes com els greixos. Mai he estat tantes hores corrent. Sé com es duràn i quins seràn els processos metabolics però no conec com reaccionarà el meu cos. També sé que haig de menjar coses fàcils i que al final no toleraré.

Portaré la Camel bag plena d'isotonic i un bidonet amb hidrats, barretes de proteïnes i glucids i alguna amb cafeina per les nits: de la casa NUTRISPORT. M'han comentat que portar pans de llet amb formatge (per les sals) és molt profitós i entra molt bé : NUTRISPORT encara no els ha descobert.En principi, als controls hi ha caldo, pasta, formatge, embotit, aigua,... així que no m'enduré molt més.








MITES i FANTASMES

Diuen que hi ha metges als últims refus que et pregunten el nom i no et deixen sortir a fer l'etapa


Per què tots els que l'han feta et pregunta si estàs segur de fer-la enlloc de dir-te que és molt divertida i maca?

COMPANYS DE PENURIES

Ens acompanyarem tot l'UT amb el pare del meu fillol (el Jordi Palu) amb força experiència en coses llarguetes i amb una motivació i óptimisme inacavable. Company ideal per l'UT.


Però també haig de destacar als que m'acompanyaràn de suport: el Carles Riera, L'Edgard i la Marta (germà de l'Ester), el Dani i l'Anna (que aprofitaràn que estàn a Andorra).

També l'Ester hi ha posat un munt incalculable d'hores: hores per correr jo, hores de rotllo meu (cotxe amunt i avall, sopars...).

I, sobretot també, aquells que m'heu acompanyat en alguna d'aquestes sortides fanàtiques: Eric, Oriol D, Jaume Oliveras i l'equip de wednesday Pirinight's. Als que m'heu aconsellat: Ferran Vilella, Oriol G, Pedro, Judith C

I ara queda el més important, recloïr-me i intentar fer-ho tot com déu mana pq surti la cosa fina. Tot aixó que he pogut fer, només representa un 20% de la cursa.... L'experiència i el saboi faire tb hi conta molt (i això no la puc aportar).Si no acabo, en ple malhumor, no deixeu de recordar-me tot lo bo que ja m'enduc .



SEGUIMENT CURSA

Pel que volgueu segui la cursa, l'organització ha creat una pàgina per veure en directe per on estàn els corredors:



Cliqueu a UT Mític al dorsal 1120.


Escric aquesta entrada ara, pq quan acabi, em compraré uns peus d'anec i aniré a nadar, lluny de la muntanya.... per un temps només!



Ànims Jordi, TU POTS!!!






dijous, 14 de juliol de 2011

Nadem amb lluna plena! Wolfswimming!

Demà uns quants PIRIS anirem a nedar amb lluna plena. Nomes cal portar ulleres de natació, si voleu també banyador o neoprè. Quedem a lloc de sempre demà divendres 15/07/2011 al Palomares a les 21:00. Si fa mal temps, plou, onades, meduses o altre catàstrofe natural, no s'anul·la res per això som PIRIS. Dubtes a: iniciaciostp@hotmail.com

Força Piris! Força Tripiris!

dimecres, 13 de juliol de 2011

Cronica de l’Aquatló de Torredembarra (Sprint-Piris)


Aquest Dissabte es va organitzar la segona edició de l’Aquatló entre els pobles de Torredembarra i Creixell. És una cursa impressionant per l’entorn i el recorregut, 5km corrent per la sorra de la platja al costat del mar, 2000m nedant en la platja de Creixell i tornar per la platja els 5km fins a Torredembarra.

Després de la experiència de Puigcerdà, l’equip ens vam engrescar en una aquatló, encara que no érem conscients que hi havien 2000m de natació al mar fins que era massa tard…(totes les altres aquatlons tenen la meitat de distància!!). Ara m’alegro de la nostra decisió, aquest no deixa de ser un esport de reptes i aquest ho era.

Així que ens vam apuntar els mateixos, els Piris de les Sprint, el Xavi, a prop del seu estat de forma inicial, el Rafa, que portava tota la setmana entrenant els 2000m a la piscina de les Picornell, el Ricard, que finalment va ser baixa per una lesió al genoll, provocada per un excés d’entrenament de running, i un sprinter poc experimentat com jo, que em vaig preocupar més de disfrutar de la zona d’aigües nova que no pas d’entrenar…la gran sorpresa és que una vegada allà ens trobem a l’Albert, un Piri que encara no s’ha federat al nostre club però que no falta a cap entreno!

Així que tornàvem a ser 4 amics cagats de la por davant un nou repte. Tampoc vam veure el dia de la inscripció que la cursa començava a les 8:30h (a Torredembarra….) El maleït google maps deia que trigaríem una hora i mitja en arribar, així que em desperto a les 5:30h i a les 6:15h a les piscines, per anar tots en un sol cotxe. El google maps no té en compte el poc tràfic que hi ha a aquestes hores a l’AP-7 ni el fitipaldi del conductor, així que a les 7:30h estàvem tots preparats al lloc de sortida veient com encara la organització muntava les carpes i l’arc de sortida. S’ha de dir que no hi ha res pitjor que arribar tard a una cursa….

La organització va preveure un sistema de dos boxes ben curiós, et portaven el casquet i les ulleres en cotxe fins a Creixell i després ho tornaven a portar. Llàstima que no ho van saber explicar gaire bé, i els dubtes i milers d’explicacions van fer que aquella mitja hora passes més ràpid…

A punt per la sortida, el Xavi arriba suant de l’últim pis-stop i endavant!

M’havien dit que la gent sortia més tranquil·la…ja, ja, si home, semblava una cursa super-sprint de 1km! Cabrons, tothom a volar i en 30 segons el cor a punt de sortir per la boca…Paro pensant en els 2000m d’aigua i em dedico a esquivar totes les onades per no mullar les peus…més o menys em surto i arribo amb un bon temps a la transició. Sortida cap al mar i vinga, a nedar!!

Crec que portava una eternitat nedant, ja no sabia si comptar braçades, buscar boies, parlar amb els del kayac o arreglar el món!! (també em preguntava que collons havia perdut jo un dissabte a Torredembarra)…Finalment surto de l’aigua intentant no moure gaire la cama esquerra, a punt de rampa els últims metres, i cap a córrer un altre cop…aquesta vegada, quan intento esquivar una onada, la meva agilitat de lleopard s’ha quedat en la última boia i l’aigua m’arriba fins als genolls…xip, xap, xip, xap…5km…, em menjo el 90% de les onades, semblàvem tots una versió patètica de “Los vigilantes de la playa”!

Arribo a meta i com no, el Rafa ja estava prenent el sol a la platja (va ser el guanyador de la categoria veterans! encara que en aquesta cursa no donaven premi…)arriba el Xavi amb el coll desfet per culpa del tritraje i finalment l’Albert, que va aconseguir ser un finisher i no quedar l’últim!!enorme l’Albert, ets un crack!!

Ens fotem un parell de plàtans i un pastís que la organització es va preocupar de dir-nos que no era de xocolata, que era de garrofa…però que més dona, en aquell moment ets capaç de menjar garrofes crues…vam veure el sorteig per curiositat i per comprovar que mai ens toca, i cap a vilassar!! Ara si que vam fer una hora i mitja per arribar, cua de domingueros inclosa…

El millor? La companyia i l’equip, de nou mol divertit i molt aconsellable, tots disposats a repetir…llàstima el Ricard que encara està recuperant-se…la pròxima? Triatló de la Vila, aquest diumenge, on espero trobar-me al Jose i a uns quants piris més.

Força Piris!

Equip Piri C (C de Campions..)

PD: Gràcies Xavi GT per re-animar el blog!

divendres, 8 de juliol de 2011

Crònica de la cursa de La Roca del Vallés

Una mica tard, però responc a la crida feta per en XGT de cara a dinamitzar el blog. De fet, sóc de les que regularment entro al blog i m’encanta llegir les vostres cròniques i m’adono que en el fons ens passen les mateixes coses pel cap, sensacions i emocions similars, etc. I després de cada cursa, he fet intents d’escriure cròniques, però, ja sigui per mandra, per vergonya, per falta de temps o qualsevol altra excusa, acabo per no fer-la…però XAVI, AQUESTA VEGADA, LA TEVA CRIDA M’HA CONVENÇUT! Tens tota la raó, tots hi hem de contribuir.



Total que la meva primera crònica és sobre la cursa de la Roca del Vallés del passat diumenge 26 de juny. No és cap proesa de cursa, però la cosa ha anat així. L’Olga m’havia comentat uns dies abans de fer-la (ella ja s’hi havia apuntat amb en David, el seu xicot) i en un pim-pam ens hi vam apuntar amb en Dani, el meu xicot. Es tractava d’una cursa de 10 km que transcorrien en un 30% per asfalt i en un 70% per pistes amb uns 120 metres de desnivell. Molt assequible i molt adequada com a entrenament, sobre tot per a mi, que he estat força irregular en els últims mesos.
La cursa començava a les 8:30h i vam quedar al Sindicat de Cabrera a les 7:15h. perquè tot i que la Roca és a prop, no teníem clar com aniria el tema aparcament, recollida de dorsals, etc.. I allà estàvem amb cares de son perquè la nit abans havíem estat disfrutant de la festa major de Vilassar.
Amb 15 min. ens plantàvem a la Roca (no recordava que fos taaant a prop) i vam trobar aparcament amb molta facilitat i prop de la sortida. I sort d’això!! Perquè la retirada de dorsals va ser un desastre!! Només hi havia dues persones. Una comprovava que fossis a la llista i l’altra et buscava el dorsal. Un a un. Ens vam haver d’esperar una mitja hora i la cua anava creixent a mesura que ens acostàvem a l’hora de sortida. Ens va quedar el temps just per tornar al cotxe a deixar les coses i directes cap a la sortida. I la cua per retirar dorsals seguia. Després ens vam assabentar que alguns van acabar sortint més tard per culpa d’això, quan potser el més lògic davant del desgavell dels dorsals hagués sigut, potser, endarrerir 5 o 10 min. la sortida.


Tret de sortida, comença la cursa. Tothom surt, en desbandada, bé és la sensació que sempre tinc jo, que tothom surt com bojos i jo haig de vigilar perquè m’emociono i em deixo emportar per aquesta eufòria col•lectiva i llavors em poso fàcilment en zona 4!!! Les maleïdes zones!! Fa 4 dies vivia feliç en la ignorància... L’Olga i en David que estan molt més forts que nosaltres comencen a tirar...i jo cursa rere cursa, aprenent a començar a poc a poc en els primers kms, com un escalfament i després ja apretar. Tot i això, en Dani em va avisar que afluixés…que ja ens coneixem…i l’eufòria col•lectiva m’estava envaint...perquè a més tothom m’avançava...i quan veus algú que et triplica l’edat o que en fa 3 com tu però en horitzontal...penso...no pot ser...estic fatal!!! Però si...ens vam posar a córrer molt tranquil•lament..., com si passegéssim, a més a més no eren ni les 9h que ja queia un sol de justícia...i la calor apretava de valent....i de fet...el sol ens va acompanyar durant tota la cursa perquè en transcórrer per asfalt i pistes no hi havia massa ombra...si ho arribo a saber corro en bikini i de pas faig bronzo!!! I clar...amb tanta calor ja em vaig començar a ratllar amb el tema aigua....els que em coneixeu ja sabeu que porto el bidonet fins i tot a la piscina!!! I ja m’estic pensant com portar-lo en el mar....podria lligar el bidonet amb un cordill i una boia amb una bandereta que posi H2O.... total...que no la vaig agafar perquè havia llegit que cada 3,5 km hi ha avituallament…però ja havíem passat el km 3,5 i amb el sol que queia jo ja anava cavil•lant i inquietant-me i llavors encara tens més set...i comences a pensar el que seria capaç de pagar per una ampolla d’aigua i és quan entens allò de l’oferta i la demanda...i total, tanta ratllada per res...perquè l’avituallament era al km 4. Agafo la meva ampolla d’aigua, faig uns bons glops i me la guardo per seguir fent glopets pel camí fins el proper avituallament....no sigui cas que em tornin a enganyar i no hi sigui en el km 7!!! Seguim corrent per les pistes. Per sort el desnivell és poc i la major part dels trams són força plans, tot i que del km 4 al 6 és quan ens trobem la pujada més “forta” del recorregut”. I ja a partir del km 7 tot feia baixada ja de tornada cap al punt d’arribada i si que hi havia avituallament però jo per si de cas m’havia racionat l’aigua que em vaig acabar d’un glop i vaig arreplegar una altra ampolla que m’acompanyaria els 3 últims kms i llavors és quan vam començar a avançar a uns quants d’aquests que havien sortit a tot gas i després acaben punxant...
I a l’arribada tornem a fer una cua monumental per recollir la buti i la beguda. Allà ens trobem amb l’Olga i en David que havien arribat una estona abans. Vam estar mitja hora llarga fent cua intentant buscar trossos d’ombra per no socarra-nos!! Una llàstima la organització, perquè la cursa en si està força bé a nivell de recorregut, pels novells, per fer un bon temps, com entrenament, etc...i a més a prop de casa. A mig matí ja erem a la platja aprofitant el dia!!
Adjunto l’enllaç de les classificacions per si us pica la curiositat i volem saber el meu “tiempazo”!!! jajaja


https://www.inscripcions.cat/access.php?page=operacions/classificacions.php&codi_cursa=cursalaroca2011