dijous, 30 de juny del 2011

Crònica de la Sprint de Puigcerdà (Sí, els Piris també fem Sprints!!!)

Vam decidir apuntar-nos uns quants Piris a aquesta Triatló ja que teníem la possibilitat de dormir a prop de Puigcerdà. L’equip estava format pel Xavi (gran retorn després d’una caiguda la primera triatló de la temporada), tot un Half-man com el Ricard, un fitxatge d’última hora com el Rafa, Piri veterà, encara que defensi els colors de les Picornell, i jo, Bosco (061), encara que aquesta vegada els avituallaments extres es van quedar a l’armari. Com a supporters i fotògrafs, la Marga i la Pruna, indispensables!


El divendres tarda el vam aprofitar per fer una ullada al llac de Puigcerdà, esperant una aigua neta i clara...més lluny de la realitat impossible. Allò era un gran WC per tota la fauna de la zona. Després de veure la zona de boxes, agafem el cotxe per veure el recorregut de bici. Recta de Queixans i pugem la collada. Al cap d’una estona decidim que ens hem passat i, a punt de fer mitja volta, dos màquines del Triatló Prat pujaven davant nostre...encara quedava un bon tros. Ens anem cap a casa una mica acollonits. Gràcies a deu el tram de córrer ja el coneixíem, ja que era el mateix que vam fer al Stage.

Un bon plat de pasta preparat per la Marga, amanida i a dormir. Ens aixequem a primera hora i a les 8 tots com un clau cap allà. Fa un sol espatarrant i a la muntanya pica més, així que ens posarem morenos...Decidim provar l’aigua abans de sortir i a més de fastigosa, estava més freda que el mar!!

Sortida a les 9:15h i, entre la complicació del circuit pel llac i el sol que feia, no es veia absolutament res!! Sortida de l’aigua en primer lloc Rafa, Bosco, Xavi i finalment Ricard, que va remuntar posicions a la bici.

Un tram de bici més còmode del que ens imaginàvem el dia anterior. Veiem al Rafa quan baixa de la collada (tots teníem clar qui guanyaria dels Piris), i els altres tres estem separats menys de 100 metres, així que comença la persecució! El Xavi acusa la manca d’entrenament i baixa el ritme al final de la pujada del la collada, i el Ricard, que no para d’entrenar, agafa una lleugera avantatja a la baixada i recta de Puigcerdà.

Arribem a boxes i quan entro em trobo al Ricard que comença a córrer. Surto a perseguir-lo i veig al Xavi com arriba a boxes (la gràcia de les Sprint és que no hi ha grans diferències!) Finalment agafo al Ricard i el deixo enrere maleint els meus ossos. Arribem a meta i el Rafa ja estava avorrit d’esperar als novatos...ens fotem tota la fruita que trobem i el Ricard fa un acopi d’Acuarius per dos anys.

Arriba el moment del sorteig i després que un pobre nen estigui traient números dos hores no ens toca absolutament res!!

Anem cap a casa, un bon dinar de pasta, una mica de tele i cap a Vilassar!! En resum, una gran experiència, molt divertida i molt aconsellable. Recomano muntar sortides uns quants piris i anar a les curses un grupet, sempre és més divertit!

Per cert, no se si ja les haureu vist, les fotos que va fer la nostra fotògrafa les ha penjat el Xavi a

https://picasaweb.google.com/xfornesa/20110625TriatloDePuigcerda



dijous, 23 de juny del 2011

CRÒNICA HALF-CHALLENGE

Un bon dia per nedar, ciclar i córrer. Arribem a Calella en Lluís, la Barbara i jo, l'ambient matutí es impressionant tot de triatletes preparant-se per la cursa i sento una mica de vergonya de participar en una cursa que sembla mes pro del normal. Repasso la bicicleta i el material com m'han dit tots els Piris amb més experiència (sobre tot en XGT). A estat una setmana molt tranquil·la per mi i aquest matí no esta sent diferent. Em poso el neoprè i vaig cap a la platja on em trobo tots els Piris que corren i els que no, Jóse L. , Ricard, Lluís, Ramon, Barbara, Franky, Jimbo, Fran i mes suporters. Sona la música i...

Surto per una banda, de seguida m'adono compte que estic molt nerviós, tota la setmana tranquil i ara em surten els nervis. Veig que soc molt més ràpid que els altres però no hi ha manera de nedar recte, quina rabia. A l'ultima boia em poso les piles i quan ja no queda res fins la platja es quan començo a nedar, es el que te se un novato.

Transició un pel lenta però em serveix per treure'm la mala llet del mar. Surto amb bici tranquil es el meu fluix i no vull cagar-la. Anava preparat per no parar a cap avituallament no vull caure. Primera volta al meu ritme, em conec cada línia blanca d'aquesta carretera on acoplar-me on posar-me de peu. El millor de tot una mica de vent direcció Girona. Ens van passant tot els pro's i els no pro's amb uns pepinos que fan enveja. Última volta em trobo de collons i acoplat tot el camí avanço una cabra amb casc aerodinàmic (toma ja). Durant el camí m'he fotut dos bocatas de pa bimbo amb nocilla (doping del millor).


Transició mes ràpida i de bon humor ja que vinc de fer bon temps a la bici per mi. Ara a córrer, confiat i sabent que vaig mes rodat que en bici em poso a 4:50,....que passa? No puc aguantar el ritme, be 5:15,....tampoc? Collons, 5:30...impossible? Ara m'adono de que quan es diu vull fer un IM s'ha de ser mes humil. Faig els últims 19 kilòmetres a uns 5:45 no estic molt cansat però no puc anar més ràpid, he pagat no portar la bici més ben preparada.

Finisher, objectiu complert! Ara si que puc dir amb humiltat l'any que be l'IM amb la mateixa ajuda que he tingut per fer la Half: la meva familia, el meu club PIRI, el mister i els meus amics.

Força Piris! Força TriPiris!

dimarts, 21 de juny del 2011

CRONICA TRES NACIONS

Aquest passat diumenge s’ha fet la 32 Marxa ciclista de les 3 Nacions. Es una marxa no molt multitudinària comparada amb altres; només uns 560 ciclistes i que surt de Puigcerdà, va cap a la Seu d’Urgell per entrar a Andorra i enfilar-se a dalt de tot del Port d’Envalira a 2400 m per començar a baixar per Pas de la Casa, Porte i de Nou Puigcerdà. En total 140 km.

A les 7 ja soc a Puigcerdà buscant una cafeteria. He descobert que sinó hi ha cafè, el meu cos no respon bé i a més no val qualsevol cafè, te que ser de cafeteria !!!!. Tinc sort i gaudeixo d’un bon cafetó abans de començar, així que penso que tot anirà bé i tinc ganes de sortir i patir una mica, però de nou, a vegades no tot surt com està previst, ara us explico….

Sortida i cap a la Seu. Fins allà un gran grup molt compacte. Aquí ja es veu que no soc un ciclista. No estic acostumat a anar rodant rodejat de innumerables ciclistes més, vaig súper atent i amb molta tensió. Primer em quedo per darrera, però veig que no es bona idea, el grup va força ràpid i tinc que fer constants esforços per no perdre el grup, així que em fico al mig i la cosa millora, al menys físicament vaig més tranquil. Un cop a la Seu el grup es desfà una mica ja que per davant comencen a apretar i a portar un ritme massa fort per a mi i per el que queda per endavant, així que em quedo en un segon grup més tranquil i en el que rodo força còmoda.

Pasem la frontera i ens endinsem a Andorra i de sobta em veig implicat en un accident i vaig a parar contra les pilones de plàstic que separen els dos carrils. No arribo a caure però quedo entravessat i de l’impacta em faig una estrebada a la cama i la roda de darrera queda totalment descentrada i bloquejada, fins i tot es surt. Un cop valorada la situació, decideixo afluixar tot el que puc el fre de darrera inutilitzant-lo i encara que queda un pelet frenada decideixo continuar, després de tot; Quina altre alternativa tinc? A més, sembla interessant pujar Envalira amb la roda frenada i baixar sense fre de darrera; la cosa promet.


Pujo millor del que esperava i pel camí vaig passant a força gent que fins i tot al veure la roda, m’animen i arribo a dalt de tot força bé, ara nomes queda baixar….. Fins a Pas de la Casa vaig sol i sembla que la roda aguanta bé i no fa cap estrany, nomes cal anticipar-se una miqueta a les corbes i anar fent, em passa força gent però que hi farem….

Ultima pujada a Porte i de nou cap a baix, ara cada cop més ràpid i amb més confiança fins que em situo a la cua d’un grupet que cada vegada es més gran ja que anem agafant a gent pel camí. Anem força ràpids amb una punta de 73 km/h i jo sense fre de darrera. El que no faig es cap relleu, em quedo rere el grup a una miqueta de distancia, no sembla el més prudent ficar-me al mig del grup… La baixada se’m fa eterna però finalment ja apareix Puigcerdà i l’ultima pujadeta, Salvat ¡!!!!

Finalment arribo després de 4h43 i fins i tot aconsegueixo el diploma d’or y una excusa perfecta per canviar de rodes per què no es pot arreglar.

Aprofito aquesta plataforma de comunicació per animar-vos a publicar les vostres cròniques. Com veieu, procuro fer-ne una de cada proba a la que hi vaig. Penso que es la millor manera de compartir les nostres experiències esportives com a col·lectiu i més en un grup tant heterogeni com el nostre amb un mun d’activitats diferents. Soc de l’opinió de que es deuria de fer una crònica de qualsevol activitat que fem; ja sigui un IM, una intensa proba Sprint, una apassionat cursa de muntanya, una cursa o pedalada popular i fins i tot un entrenament que es sortí de l’habitua’l o es vulgui comentar. Tot es enriquidor i dona sentit el blog com a mitja de difusió de la nostra Secció.

dijous, 9 de juny del 2011

CRONICA EXTREME MAN 226 SALOU

El dia comença molt aviat, el despertador sona a les 4h15, just quan començava a agafar el son !!!!. Un esmorzar ràpid i cap a la sortida que a les 5 del matí he quedat amb la gent de l’INEFC per fer una petita extracció de sang i una valoració de la composició corporal. Tot bé, vaig ben hidratat i els problemes musculars dels últims dies als bessons i tibials sembla que ja han passat.
Anem cap a la platja i els nervis es noten, fins i tot estic tremolant i em sento petit, petit.....

Canyonàs de sortida i cap a l’aigua !!!! El circuit es a dues voltes fent una petita sortida a la platja. Com que la primera boia es a només 200 m els cops son freqüents fins arribar-hi però a partir d’ aleshores, la natació es més tranquil•la i relaxada. Surto de la primera volta i ja veig al Ricard i la Mònica animant de bon matí i durant tota la cursa, això si que es Extreme, GRACIES !!! A lasegona volta, vaig al costat d’un altre corredor, sembla més un entrenament, tot cortesia, marcant el mateix ritme i això m’ajuda a nedar més ràpid i guanyar posicions. Surto de l’aigua en 1h02 i molt sencer./>Transició tranqui-la i cap a la bici que es el que, a priori, millor em te que anar i on vull fer un bon paper. El primer tram vaig rodant tranquil i espero el primer port per “apretar” una mica però a l’arribar-hi ja veig que alguna cosa no va bé. Si a l’entrenament que varem fer pujava alegra al costat de l’Alexandra Louison, ara em costava pujar. Fins i tot m’aturo per veure si la bici va frenada perquè es la sensació que tinc, però NO, soc jo, estic com si em faltes gasolina, tinc molt de fred i si apreto una mica em marejo..... penso que se’m passarà però aquesta serà la tònica general durant l’interminable i dur circuit ciclista. Les coses no van segons el previst i vaig com bonament puc.... Fins i tot, cap al km 160 i en plena autovia em tinc que aturar perquè ja no puc amb la meva ànima. Busco les engrunes de pa bimbo que em queden a la butxaca del maiot (increïble) i tiro, per primer cop, de l’últim cartutx que em queda; el gel de emergència que sempre porto al pot d’eines. Sembla que la cosa funciona i torno a agafar ritme. Si feia poc no passava de 25 km/h, ara rodava a més de 30 passant a tota la gent que m’havia adelantat feia poc.

Arribo a la T2 al cap de 7h23m d’agafar la bici, buit, esgotat, desanimat, decebut.... i encara em queda una marató per endavant... Em passa pel cap que no podré acabar, que estic massa cansat per fer-ho però surto a intentar-ho. Els primers km de la marató son un infern, estic desorientat i quasi no puc corra, fa calor i a més, no tota la marató es en pla, hi ha un bon tram de pujada un cop surts del poble.... però al cap d’una interminable volta em refaig una miqueta i penso que tothom està com jo. A més, algú de l’organització que va amb bici em diu que em veu molt fresc !!! Així que no queda un altre que canviar d’actitud si vull continuar.
En aquell moment, em ve al cap l’últim llibre que he llegit i on explica el secret dels indis Tarahumares (que son els corredors de fons més resistents del mon) i que no es altre que gaudir del corra i del que fan. Desprès de tot, estic jugant voluntàriament a un joc que consisteix en això, a patir una mica i a saber refer-te dels moments difícils que inevitablement venen i que per això els has entrenat. Així que a jugar s’ha dit; aixeco la barbeta i començo a somriure i si feia poc que anava quasi caminant i pensant que tot estava perdut, ara vaig per sota de 5 min/km i gaudint de la cursa, fins i tot passo la mitja marató per sota de les dues hores i ara no només somric sinó que estones vaig rient. Cap el km 28, els quàdriceps ja fan mal de veritat i ja quasi bé no puc ni trotar, però segueixo animat com abans perquè ja tinc la certesa de que acabaré. Després de tot, el que et facin mal les cames forma part del joc i del que es tracte es de conviure de la millor manera possible amb les molèsties. A poc a poc m’hi acostumo i el dolor ja forma part del meu estat. Vaig agafant ritme de nou.A la fi, només queden 10 km i si penso en tots els entrenaments que he fet; Què son 10 km més? Si te que se més fàcil; aquí no estic sol, no fa fred, no es de nit, no em puc perdre, no neva.... Això si, cada cop que m’aturo, el procés comença de nou: turmells, genolls, quàdriceps...... però es l’ultima volta i em ve de gust parar a tots els avituallaments per dir adéu als nois de l’INEFC que s’han portat genial i s’ho mereixen. Últim avituallament, últim gel, últim got de Coca-Cola ple fins dalt i tornem-hi, turmells, genolls, quàdriceps i endavant. Ara si, ara ja està fet, torno a volar per sota de 4,30 min/km l’últim cop que miro el rellotge i cada cop em noto més lleuger i ràpid. Ja res em pot aturar , toca gaudir, ja no noto cap dolor i SI, gaudeixo com mai de l’ambient. Tothom anima en mil i un idiomes; una passada !!! Vaig plorant i rient alhora tot pensant en els moments bons i dolents d’aquest any, fins que ja veig l’arribada i el Ricard que m’espera. Entrem junts, sento el meu nom “Xavi García Torras” i la Mònica em fica la medalla de Finisher al coll. Un íntim reconeixement a l’esforç, a la constància i a la superació quan les coses no han sortit com estaven previstes. Una medalla guanyada dia a dia sense desànim i sense perdre el somriure en cap moment fins i tot en els moments difícils que m’han tocat viure aquest any.

Al final 12h37 resumits en una natació relaxada, una bici èpica de principi a fi, lluitada com mai i de la que ara, em sento molt orgullós i una cursa a peu en la que, segurament tindria que estar desqualificat perquè en tot moment he estat acompanyant i en la que, des de molt i molt lluny, m’han donant la força necessària per refer-me quan tot semblava perdut i poder acabar somrient com sempre.
També felicitar a l’organització. Tot perfecta: Un tracte al corredor exquisit, del primer a l’últim participant. Genial l’actitud els voluntaris i l’actitud els Mossos de Tràfic que han fet que en molts moments no em sentis sol en mig de un no res, fins i tot animant des de les motos !!!! un 9 sobre 10 !!!!!

Encara no tinc fotos però us deixo un link amb la classificació.

http://www.cronochip.com/inscripciones/clasifications/vpdf/competition:202

dilluns, 6 de juny del 2011

Seminari Entrenament Funcional

Els pròxims dies 2 i 9 de Juliol, es farà un seminari en Entrenament Funcional (Treball amb Fitball, Jumper (bosu), CoreSlastix(Gomes) i altres). Farem classe teòrica de 30' per fer una introducció i després començarem el treball pràctic.

LLOC: Botiga Spiridon cl. St. Artur 69 (vilassar de Mar)
HORA: de 17 a 20
PREU: 12€
MATERIAL: Només cal Portar Màrfaga (esterilla per estiraments)
CLASSE IMPARTIDA PER: Xavi Ramirez (Teòcia i Pràctica: Professor de l'escola Orthos, i d'entre altres de Preparador Físic, Entrenament Funcional, Entrenador personal, PNF-GYM, Formació Ocupacional, Tècniques d'estiraments, Professor de L.F.A (life fitness academy), etc........ Pedro Hidalgo (Monitor en Preparació Física deportiva i Entrenador Personal)
ORGANITZA: Pedro Hidalgo
COL•LABORA: ORTHOS - SPIRIDON - POWERGYM (CABRERA)
iNTERESSATS: pedrohidalgo.pt@gmail.com

Gràcies.

Pedro Hidalgo
pedrohidalgo.pt@gmail.com