dimecres, 30 de novembre del 2011

PRIMER LESIONAT DE LA TEMPORADA

El nostre company d'equip i amic Xavi Garcia ha estat intervingut 
d'una lesió que ja arrossegava   de l'any passat. 
(acetàbul femoral amb trencament del Labrun , " comooor ! ! ! ") . 
 Des de la secció triatló PIRI volem donar-te molts ànims, 
desitjar-te que et milloris el més aviat 
possible perquè  t'esperem impacients per entrenar fort.
 
Ànims Xavi  ! ! ! ! !
 F o r ç a   P I R I . 


dimarts, 15 de novembre del 2011

Temporada 2011-2012

Inici temporada Stp.

Una renovada secció triatló PIRI ha iniciat la seva nova etapa amb nous objectius i nous projectes il · lusionants.

Dirigit pel nou entrenador Pere Bossa, el PIRI va començar els entrenaments el passat 4 d'Octubre amb una xerrada tècnica informativa del funcionament i planificació dels entrenaments de la temporada.


Com a n
oves novetats es destaquen:

- La durada de la temporada, que constarà deu mesos.
- Les diferents vies de participació a la secció (via 1,2,3)
- Patrocinador oficial (El Corriol)
- Renovació de la vestimenta amb els nous colors de la secció

- II Stage Cerdanya

- Nous objectius comuns dels atletes (Extrem Man, IM Zurich, Challenger Maresma, Quebranta Huesos,Triatló Zarautz, Marnaton 7 i 10 km, Marató de Barcelona i Sevilla, etc).






Equip Tècnic:


Entrenador: Pere Bossa.

Responsables de la Secció Triatló: Santi López- xaic@hotmail.com i Xavi Puig-xavipuigcasanovas@gmail.com

Administració: Gustavo Barrero-gus7875@gmail.com

Equip de Competició:

Barbara Peters
Meritxell Campany
Ivan Teba
Fran Perez
Mario Lopez
Javi Garcia
Ramón Fuster
Marc Orriols
Miquel Martín
Lluis Cobo
Carles Campabadal
David Baena
David Maltas
Raul Oriol
Pepe Ontiveros
Mauchine Chana
Albert Huguet
Jordi Abril
Bosco Pineda
Jose Luis López
Jose A. Ciercoles
Javi Guerrero
Franki Tolra
Oscar Tolra
Ian Trezano
Ferran Vila
Santi López
Xavi Puig

Desitjant que tinguem un any ple déxits esportius domen pe iniciada la temporada 2011-2012.

Força Piri ¡¡¡¡¡¡

dijous, 3 de novembre del 2011

Cònica de Garmin Barcelona Triatlhon

Crònica:


Aquesta ha estat la meva primera temporada al Piri, bé de fet mitja temporada (em vaig incorporar al Gener), i he aconseguit els objectius que em vaig plantejar. Primer acostumar-me a la rutina dels entrenaments, segon fer 3 o 4 proves de curta distància, i últim, fer el meu primer triatló olímpic. Així doncs el Garmin de Barcelona m'anava perfecte ja que estava al final de la temporada, i sense pensar-m'ho m'hi vaig inscriure.

La nit abans tenia uns nervis com poques vegades havia tingut, i com us podeu imaginar poc vaig dormir... A les 5.30 despertador, vaig esmorzar tranquilament, vaig agafar tots els trastes i cap allà s'ha dit! Arribo amb temps de sobres, ho preparo tot, intento fer-me el dibuix mental de les transicions que hauré de fer, i m'en vaig cap a platja a veure la sortida dels èlit. Primera mala notícia, hi ha bastanta mar de fons, les ones que trenquen a la platja superen tranquilament el metre d'alçada, o sigui que la natació serà divertida. Per sort, l'organització decideix escurçar el recorregut de manera que ens estalviem el primer espigó, i es passa dels 1500m a uns 1200m.
Un cop han sortit les èlit i les sortides davant meu, entro a l'aigua per escalfar una mica, està força calenta, no porto neopré (encara no en tinc, i a més és per nenes :D ). S'acosta la sortida, em coloco per la meitat i cap a la dreta i pam! sortida! començo bastant ràpid, la sortida és bastant ampla i no estem molt apilonats, però de cop i volta patam! el tio que tinc al costat em dóna tal castanya a la cara que em fa saltar les ulleres! la mare que et va p...! bé tranquil, me les recoloco i continuo, paso la primera boia bastant ràpid i sense aglomeracions, continuo cap a la segona, també sense aglomeracions i ja encara cap a la platja, ja arribant a la zona on trenquen les ones, m'aprofito de l'impuls per sortir de l'aigua, temps: 31m43s i la sensació d'estar bastant sencer. Vaig cap a boxes, em poso directament les bambes de córrer, he tret els pedals automàtics de la bici i he posat uns pedals de cala amb corretja. Això unit a que tampoc m'he de treure el neopré, em fa anar bastant ràpid a la transició 3m1s.

Començo amb la bici, és el que menys he entrenat i on vaig més fluix. Tot i això, les sensacions són bones i vaig fort (per mi) 35km/h, però sóc conscient que aquell ritme no el podré aguantar tot el recorregut. Un recorregut pràcticament plà, on es podia anar molt ràpid, llàstima de massa curves tancades on s'havia de frenar bastant. Em vaig acoplant als grupets que puc, fins i tot durant una estona vaig a un grup a 40 per hora! Arribo a l'úlltima volta (eren un total de 4) i el cansament es comença a nota, ja no porto el mateix ritme per sort ja queda poc. Baixo de la bici, hòstia! gairebé no puc córrer!! xino xano vaig cap a boxes, temps: 1h15m41s. La transició altre cop ràpida, només he de deixar la bici i marxar! temps: 2m25s.

Començo a córrer, bé això de córrer és un dir, porto un ritme lamentable, les cames no em funcionen, ho he donat tot a la bici i ara estic fós. Tardo ben bé 3 o 4 kms a començar a portar un ritme decent, sort que el recorregut és preciós, passem per Arc de Triomf, la Ciutadella... començo a nota molesties al peus, no m'he posat mitjons i segurament se m'ha quedat una mica de sorra a les bambes, tot i això m'he estic passant molt bé, l'ambient és espectacular i gairebé sense adonar-me estic encarant l'últim km, vinga va un últim esforç pujo el ritme tot el puc, ja veig estic a la recta d'arribada, ja la veig, veig al costat a la Txell cridant i animant, i l'arribada! Si!! el meu primer triatló olímpic!! estic molt content, m'ho passat molt bé competint, estic esgotat però m'és igual! temps running: 56m16s, temps total: 2h49m3s.

Ha estat la cireteta a la primera temporada com a Piri, una gran cireteta! Moltes gràcies a tots els companys, entrenar amb vosaltres va les coses més fàcils. I de cara a la nova temporada, em marco dos reptes: la marató de Barcelona (ja estic inscrit), i un half, encara no sé quin, però estic entre Maresme o Menorca, ja decidirem!!

Força Piris!

Albert

dimarts, 20 de setembre del 2011

Crònica de la Triatló de Tossa

Ja s’està acabant la temporada, queda molt poc i de fet ja s’estan fent les presentacions de les següents temporades, però el Piri C continua a la seva, competint en totes les curses que es posen per davant...Després de la pallissa de la BATAC i de la divertidíssima aquatló de Blanes, arribava un dels meus reptes, fer una triatló olímpica, i ja posats, la més dura (diuen...).

Així que després d’unes setmanes entrenant el circuit de bici amb el Xavi, sortint des de Blanes (uns 85km en total), unes bones sortides de córrer i més spa que piscines, em creia suficientment preparat per assolir aquest repte.

Quan vaig veure que la sortida prevista era a les 8:30h, vaig comunicar-li alegrement a la Georgina que de nou, el despertador sonaria a les 5 del matí. Ja hi som, un altre diumenge d’aquests divertits! crec que la temporada que ve la meva supporter més fanàtica deixarà d’acompanyar-me...

No se’m va passar pel cap mirar quin temps faria, així que de bon matí agafo els trastos i ens portem roba per quedar-nos a la platja. Banyador, bikini, tovalloles, ulleres de sol...molt bé, els trons ja ens agafaven de camí per Sant Pol i la pluja no va trigar en fer-se present. Tothom ho sabia, tothom anava preparat...menys nosaltres!

Després de saludar els lavabos de l’estació de Tordera, jo i els meus nervis arribem a Tossa una mica justets de temps. I quina rasca!! Fa la temperatura perfecte per una cursa, (si no plou...la baixada de l’alt de Sant Grau pot ser mol maca tota mullada!) així que després del ritual de boxes, vaig cap a la platja.

Em donen una merda de casquet (ja els hi val!) i sortida de dues voltes de 750m al mar. Des de la primera triatló que vaig fer que m’he posat fora del camí òptim per evitar els cops, però aquesta vegada la vaig liar. Em poso ben al mig, sortida i a la guerra! Aquesta vegada fins i tot vaig rebre un cop de puny a la mandíbula...el paio em va demanar disculpes...vaig estar tota la primera volta reben i fotent, nedar així és una merda. Per entrenar ens hauríem de fotre tres en paral·lel en un sol carril de la piscina!!

En fi, surto bastant be de l’aigua i transició a la bici...crec que em van avançar 100 bicis, no hi ha cosa més depriment, però es que em falta entreno per un tub. A més als 10 minuts la pluja va ser una realitat...que divertit! Pujar sense problema, però a la baixada, a totes les corbes hi havia un o dos tius a terra, rascades, ambulàncies i ja us ho podeu imaginar. Vaig trigar més del que m’hauria agradat en fer els 45 km, però pel meu cap només tenia la idea que al dia següent la feina m’esperava, i un accident és un luxe que no em puc permetre.

Arribo a boxes, bambes i a córrer! Tenia por de fer els 10km després de la bici, així que vaig començar bastant relaxat, 3 voltes a un circuit mixta de terra i asfalt. Arribo de la primera volta esperant la gometa i sorpresa! no hi ha gometa! Cadascú compta les seves 3 voltes i entra a meta. M’agradaria saber quants súper herois van fer 1 o 2 voltes...de fet un grupet d’aquests herois ho explicaven amb orgull a l’arribada...pitjor per ells!!

El tram de córrer va ser molt maco per que la meva fanàtica i congelada supporter es va desganyitar animant i el Xavi i la Marga, que van venir també van estar deixant-se la gola..mil gràcies! La última volta volia apretar una mica i vaig acabar per sota dels 50’


Al final molt feliç, no era un gran temps però he acabat sencer la tri olímpica de Tossa, el meu primer any de triatleta, on els meus objectius no eren tant ambiciosos. En el fons, una gran temporada.

Amb aquest triatló finalitzo la temporada de tris, però em dono el luxe el pròxim cap de setmana de fer la Selènika, sortida de BTT de 110km amb el Xavi, de nou el Piri C fent de les seves...Després una mica de descans i de nou en marxa!

Piri C (C de capquadrats)

dijous, 15 de setembre del 2011

MARNATON 2011

Quina barreja d’emocions! Tot seguit us les explico:

Acollonit...Es clar, tot l'any sense saltar-me entrenaments i, justament el mes abans de la primera cursa que faig, les vacances. Menjar, viatjar, tot el que vulguis, excepte nedar. Arribo a Vilassar de Mar el 27 d'agost, i cada dia m’ho haig de muntar per nedar més de 3 mil metres... Si no, segur que m’ofego!

Obsessionat... Dos dies abans de la cursa, comencen els comentaris tècnics del que s'ha de menjar, beure, dormir, ... A quina hora fer-ho, quina quantitat, quants hidrats de carboni, quants batuts, yougurts, potitos... I el tema clau... Com evacuar tot el que mengis, just abans de ficar-te a l'aigua. Això era el moment més complicat.

Des de les 5:00 que ens vam llevar, fins un quart abans de la cursa, patint que no arribaria a deixar anar tot el que havia menjat els dies anteriors. I amb aquesta càrrega, qui sap si es poden nedar 6,7 km...?

Emocionat... I llavors, va arribar el moment... et fiques dins l'aigua i el rellotge s'atura. Mires avall i t'impacta la claror de l’aigua, les roques, plantes, ... Al·lucinant...

A les 6:00 el Raúl, el Carles i jo vam recollir al Xavi García. Vam enfilar cap a Cadaqués, per arribar justet al primer dels dos trens que ens portaven al Cap de Creus. A la plaça ens vam trobar amb la Sol, el Fran i la “Pipa”, que havien vingut de Vilassar el mateix mati. Un petit passeig admirant el paisatge i ja hi érem. S'havia de deixar tot, xancletes incloses, a unes bosses amb els dorsals. Desprès, baixar com podies punxant-te amb les pedres un camí d'uns dos o tres-cents metres fins a la arribada a l'aigua. Un sensor pel xip i apa, a disfrutar!

Incrèdul... La cursa va començar com els que n'han fet d’altres diuen que comencen totes: “maricón el último”! Jo intentava seguir la "referència" de la Sol (gorro vermell) i anava traient el cap mentre em xocaven per totes bandes sense descans. Poc desprès vaig desistir, a la vista de que no podia seguir a la Sol sense la tanda de pinyos que estava rebent, amb l'esperança de retrobar-nos desprès.

Abans de sortir, xulíssim. Érem La Sol, el Carles, l'Ian, Xavi Puig i Xavi García, el Santi, el Ramón, el Raúl, que s'ho va muntar per pujar-se a una zodiac i estirar-se com un senyor... i un servidor. Els peixos, la mar, el paisatge, una mica d'onada, va ser fantàstic. I la sortida!


Xino, xano, parant a tots tres avituallaments, anava pensant... Ara, em marejaré... Ara, em sortiré del traçat... Ara, els muscles em diran prou... I, sense adonar-me, arriba la tercera parada i em diuen que estem a 500 metres de l'arribada. Sorprès, vaig inclús apretar els últims metres pensant ja en quan podria fer la següent.

Orgullós... L'arribada...,sensació de triomf... La he fet. Veig al Xavi Puig, amb un somriure d'orella a orella, felicitant-me per acabar, unes passes més enllà, em vaig fotre taronges i plàtans per un tubo, amb una gana i set infinites...

Em va donar el temps just per anar a la Marnaton Kids, on la Marketa havia aconseguit apuntar als nens, i veure com comencen a aficionar-se a un esport tant maco.

Agraït... Sensació de felicitat i ganes de compartir-ho amb la resta de Piris.

Ara, això si, a baixar a la Burriac no arribo. Un bon plat de pasta al restaurant de davant de la plaça, i una migdiada per reposar forces. Com a la Sol si que la vaig veure, i ens quedàvem amb el Raúl i els nens vaig enviar un par de sms al Carles i al Xavi G, per transmetre l'alegria del moment. De fet, son els amics que t'engresquen a provar-ho, t'ajuden amb els entrenaments, t'omplen el cap amb el que s'ha de fer i gràcies a ells, t'emboliques i ho fas. Gràcies a tots, als que veu venir i als que no veu poder i com no, al Mister, sense qui no hauria estat possible.


Ala, adéu!

Força Piri!



diumenge, 11 de setembre del 2011

III AQUATLO POPULAR VILA DE BLANES 2011 (28/08/2011)

Ja fa temps que no faig una crònica però un esdeveniment com el del diumenge s’ho val…

Una vegada més, la Marina portada per en Xavi Forners i en Bosco m’engresquen per fer un aquatlo (nedar 400 m- córrer 4km- nedar 400m)

Degut a les curtes distancies ens decidim a participar, pensem que és una bona cursa perquè les pirinenes s’estrenin dins l’aigua!!!

Diumenge 29 d’agost a les 7.30 la Marina em recull i en 45 min ens plantem a Blanes.

Ràpidament trobem el xiringuito muntat, es respira bon ambient, un fred considerable i un mar que sembla una piscina. Un cop ens tatuen amb el nº de dorsal al braç dret, un dels organitzadors s’ofereix per explicar-nos el circuit. Mirem el rellotge i encara queden 40 minuts per la gran experiència. Estem nervioses. No hem esmorzat i anem cap al bar/cafetería que hi ha just al costat, ens demanem un cafè amb llet (per cert dolentíssim) i com sol passar anem a visitar al Sr Roca.

Hem quedat amb en Bosco i en Xavi, i al cap de 10 minuts també tatuats! Ja hi som tots.

Em sento positiva i tinc una sensació súper agradable, em dic a mi mateixa que em sortirà be i sobretot VULL que sigui una experiència que vulgui tornar a repetir, per això sóc prudent i pregunto tot en detall, no vull que se m’escapi res de res.

Anem a boxes i ens posicionem als nostres llocs, és inevitable mirar al contrincant i la seva preparació. Miro a la Marina que és trova just tres cadires més enllà i detecto una cara de pànic- alguna cosa no va bé i em diu: - els mitjons!!! Els tinc al cotxe! No els porto!!!- L’aconsello que els vagi a buscar, queden 13 minuts,hi ha temps i correrà millor…. Em fa cas i en uns minuts ens trobem tots escalfant dins l’aigua, quina maravella!!!! Per fi, en tot l’estiu no he nedat en una aigua com la d’avui!! No hi ha ones i l’aigua està transparent. Això promet!!!


Seguint els consells dels nois, i donat el cas que som unes “novates” ens situem a mà dreta si hem de fer uns quants metres més, els fem, el tema és que no ens ofeguin i gaudim del bany. Tampoc anem a guanyar.

Tres, dos, un i tots a l’aigua, magnific, fantàstic tinc la sensació d’estar en un jacuzzi, nomes veig bombolletes blanques, m’agrada el que sento i no estic cansada, arribo a la boia i en poca estona em trobo a la recta per sortir i començar a córrer, estic contenta, m’està agradant.

La “temuda” transició, em surt força bé, m’eixugo els peus, em poso les bambes, ulleres de sol i surto a corre-cuita… tinc pressa. L’inici és durillo, estic agarrotada d’espatlla i em sento pesada, el circuit no dona per molt però si per donar-me compte que el cap m’estreny, me’l toco i “NOVATADA”: porto el casquet i les ulleres de nedar posades, sisplau quin ridícul, mare meva!!! La meva primera reacció: mirar a la gent a veure si també han fet el mateix i s’han estalviat els 5 segons de treure-se’l… però crec que sóc de les poques… que estic a ple sol corren amb el casquet i les ulleres…. Anècdota divertida, que potser torno a repetir. Tot això

que em vaig estalviar al tornar a l’aigua..

El fet de no controlar el que portava corregut em va portar una grata sorpresa encara que m’hagués agradat esprintar l’ultim km. Els meus càlculs no m’ho van permetre. Em va quedar la sensació d’haver-me reservat un pèl massa…. Hauré de practicar-ho als entrenos.

Vaig arribar a meta triomfant i contentíssima. Ganes de repetir i entrenar!!!

Recalcar que gràcies a les classes del Míster, he descobert un nou esport que em fa gaudir de l’aigua com mai avans ho havia fet. Gràcies!

Una crida al equip TRIPIRI; sería súper interessant poder comptar amb un traje de triatlo per les nenes…. esperem tindre’ls per la próxima temporada i poder lluir-los! Penseu en nosaltres!

El pròxim repte (junt amb la Marina): 17/10/2011 ens estrenarem amb l’esprint GARMIN TRIATLO BCN. Ja veurem qui escriu crónica…

A reveure tri-piris!!!

Olga

dilluns, 5 de setembre del 2011

Crònica Triatló de la Molina 2011

De nuevo el Piri C (C de Calma que ya venimos) repitió en tierras de la Cerdanya. Aprovechando alojamiento by the face, Bosco alias ‘Apa vinga som-hi’ y un servidor Xavi alias ‘Tranqui que vaig al meu ritmillo’ se pauntaron a este triatlón sprint de montaña pensándose que sería suave, y de suave nada como ya veréis.

El fin de semana nos lo planteamos completito: subir el viernes, hacer noche al 15 minutos del circuito, hacer el tri el sábado, volver tranquilamente a la tarde, y el domingo para Sitges a hacer una travesía. Del domingo nada de nada: uno por estar hecho polvo y no querer ni levantarse y otro porque el mar estaba perfecto para windsurf pero no para nadar que digamos, nadie de los dos hizo la travesía. ‘Rilats’ dirán algunos, es cierto, y qué!

Y llegó el sábado, tranquilamente subimos a las pistas de la Molina sin saber dónde quedaba el circuito exactamente, y como preguntando se llega a Roma, preguntamos y llegamos.

Con una hora por delante, tranquilamente lo preparamos todos, preparamos boxes y nos enfundamos el neopreno, que aunque estando en agosto el agua estaba fría de narices.

Puntualmente nos llaman a meternos en el agua para la salida y ….. PAM!! Salida a lo loco.

Salgo con unas buenas brazadas y me veo metido en medio del grupo, voy bien, pero mis gafas empiezan a darme por el saco: me entra agua. Paro un momento y como puedo para intentar mejorar la cosa, unos metros más y vuelvo a ponérmelas bien. Las tenía un poco flojas y aunque me molesta eso de entrar un poco de agua voy tirando hasta la primera boya. Aquí veo que ya voy mal porque el grupo está estirado y estoy en la cola. Y eso que supuestamente este año había mejorado en la natación. Sigo a lo mío y completo los 750 metros en unos 13 minutos. Bosco como es natural ya está en boxes y casi listo para salir. Me enfundo el mallot de Piri (hoy vamos de montaña ) y a pedalear.

Sólo salir de boxes, un repechón de esos que me hacen daño (a mí, porque hay bestias que se lo suben a plato y sin levantarse), luego un ziga-zaga por senderillo en medio el bosque, llegamos a la parte baja de las pistas y subimos. Menuda subida, así estuvo mi pulso en los 16km que marca mi fore: subido de pulsaciones, que no bajé en ningún momento de 160ppm, al lenguaje cuotidiano: hechando el higadillo todo el rato. Después de un tramo de bajada otra vez por senderillo ‘técnico’ subimos un poco y ale a pasar por el lado de boxes en la que sería una vuelta. Sólo hicieron falta dos vueltas más hasta completar tres interminables subidas a pistas. ¡Cómo se las gastan estos de pueblo! Tras una hora larguísima, y un poquito más, dándole a los pedales llego a boxes donde dejo la bici para empezar a correr.

Más que correr, debería decir: arrastrarme como un gusano. Sólo empezar un repechito que me pone las pulsaciones a mil, bajadita en la que no descansas por medio el bosque y subida constante hasta llegar al lado de boxes, así otra vuelta más. No cabe decir que más que correr, caminé, pues eso de correr este año no es lo mío. Y lo de nadar tampoco, ni la bici visto lo visto, pero le pongo ilusión que es lo que cuenta . Tras negociar con el coche escoba y que me dejase pasar, llego a meta en una espectacular posición 83 de la general, esto es abandonando el bottom 10 de la clasificación.

Ya más tranquilos y con tres acuarius en el buche, nos hacemos la foto de grupo.

Y aunque hemos sufrido y sudado de lo lindo, el año que viene pensamos repetir que para eso somos un poco masoquillas.

Más fotos del triatlón en mi álbum de Picasa: https://picasaweb.google.com/107248398930030528360/20110806TriatloDeMuntanyaDeLaMolina

divendres, 2 de setembre del 2011

Convocatòria Marnaton!

Hola Piris:

Uns pocs Piris em quedat a la Piscina de Vilassar a les 16:00 02/09/2011 per sortir cap a Cadaqués. Els que hi vagin directament em quedat a les 19:00 02/09/2011 al Carrer del Passeig de Cadaqués zona carpes organització per recollir dorsals, xip, material de la prova i fer Briefing

Ens veiem! Força Piris! Força Tripiris!

dissabte, 27 d’agost del 2011

IRONMAN REGENSBURG 2011

CRÓNICA IRONMAN REGENSBURG 2011

No me gustaría empezar a relatar esta crónica sin antes resaltar la importancia, el sacrificio, la dedicación, el esfuerzo físico y mental que se requiere hasta conseguir todos los objetivos marcados durante todo el año, muchísimo mas que el día de la propia carrera.
Por eso quiero aprovechar para felicitar de todo corazón a todos mis compañeros PIRIS que han conseguido ya sus objetivos, a los que por motivos físicos no lo han logrado y a los que aun tenéis que conseguirlos.

"Mi mas sincera enhorabuena"

La crónica:

A una semana para el gran día y con los preparativos por medio los nervios empiezan a brotar entre nosotros.

Miércoles 3 (LOGISTICA):
Primera convocatoria a las 20:00 para recoger el material por EL CORRIOL donde nuestro gran colaborador y amigo Marc Corriol nos ha cedido su tienda para que el transporte contratado pueda recoger y llevar las bicis y las maletas a Regensburg. El jueves por la tarde recibimos una llamada de Ferran Vila, que ya había viajado a Regensburg, comentando que las bicis y las maletas ya están en el almacén del hotel donde todos nos vamos a hospedar.

Viernes 5 (EL VIAJE):
Cuatro valientes PIRIS, cuatro soportes y nuestro gran amigo Franki nos encontramos a las 7:00 de la mañana en mi casa para emprender el magnifico y emocionante viaje a tierras alemanas.


Todos puntuales revisamos maletas, fotos antes de marchar, y nos ponemos unas camisetas especialmente diseñadas para la ocasión con el escudo PIRI que Santi e Ivan diseñaron para ir todos uniformados.Después primera sorpresa, mis compañeros de equipo me entregan un regalo , una muñequera con mi nombre "Xavi Puig" y la insignia de "Capitán", espectacular !!!, el viaje empezaba con emociones fuertes, no me lo podía creer, un detallazo !!!!.
A continuación tren , autobús y aeropuerto, una vez allí cogemos el avión dirección Munich



Llegamos a Alemania y sin tener que recoger maletas nos espera un minibús para desplazarnos a Regensburg, el viaje dura una hora y cuarto y nos deja en la misma puerta del hotel. Una vez en el hotel cada uno recoge sus llaves ordena sus maletas y quedamos para ir a comer. El día transcurre con tranquilidad comida, cena , paseos..... nos lo tomamos con cierta relajación hasta el extremo que se nos pasa la hora recoger los dorsales y hacer el briefing. Como anécdota del día Santi nos da el primer susto después de comer se empieza a poner blanco y a encontrarse mal, la comida?, los nervios?, la presión?.... No se sabe..... Pero con un buen descanso conseguimos recuperarlo.
Antes de cenar decidimos dar un paseo por la Expo del atleta para ubicarnos en cuanto a la carrera se refiere, una vez ubicados nos vamos a cenar todos juntos, el ambiente es espectacular !!!!, hacemos un paseo por la ciudad (la ciudad es muy bonita) heladito y a descansar mañana tenemos un día muy muy intenso.

Sábado 6 (LOS PREPARATIVOS):
El día amanece soleado con alguna nube. El planning: desayuno, entreno de bici, coger dorsales, preparación de todo el material para el gran día, recoger familiares y hacer check-in. Todo lo queríamos hacer por la mañana para tener la tarde libre y tranquila. Nos reencontramos en el comedor del hotel para desayunar ya preparados para hacer una salida en bici. Primeras caras de tensión pero tranquilos, desayunamos y hacemos unos 30 km en bici tranquilitos en una de las zonas por donde pasa el circuito, a la vuelta y directamente, vamos a recoger dorsales, el ambiente era totalmente de triatlón: música, dorsales, miles de bicis, tiendas, neoprenos, comida, gafas, barritas, geles y un sinfín de material que no te lo acababas. Una vez recogida la mochila IM y los dorsales nos vamos al hotel a preparar las tres bolsas( run, swim y bike) . Junto con los soporters nos vamos a la zona de transporte que tiene la organización, ya que la natación se realiza en el lago (Guggenberger See) que se encuentra a unos 25 km de la llegada. Sin colas nos subimos en el autobús que nos lleva a bóxers, primeras caras desencajadas pero con alegría y felicidad , esto ya empieza a ser serio, llegamos al lago y cada uno hace su cola para dejar bici y bolsas, el lugar es fantástico, una inmensa explanada al lado del lago, todo esta organizado a la perfección, numerosos lavabos, fotos para entrar las bicis, te acompañan individualmente a buscar la zona para dejar las bolsas y la bici, incluso te tapan la bici con un plástico. Ya todo en su sitio unos minutos de concentración y ubicación periférica de la zona para el que el día de la carrera tenerlo todo controlado, al otro lado fuera de la zona de bóxers, están los incondicionales soportes animando y haciendo fotos, si no fuera por ellos....... Paseo por el lago todos juntos y primeras preguntas dudosas, los nervios ya empiezan a florecer en nuestros rostros sobretodo Fran que su grado de concentración es del cien por cien (es decir, esta acojonado, jajaja......)
De vuelta, decidimos volver a la Expo y hacer las compras de rigor, después vamos a comer y comentamos la jugada para la cena, decidimos quedar para hacer un paseo y cenar a las nueve.
Pizzas, pasta, cerveza, agua, ensalada este es el menú de la cena, Fran sigue muy concentrado pero no deja ni una miga, no veas como come el bicho, Santi, Ivan, Ferran y yo aparentemente parecemos estar tranquilos pero la procesión va por dentro, terminamos de cenar y quedamos a las 4:30 de la mañana para desayunar, nos despedimos y ha mumir.......


Domingo 7 (EL GRAN DÍA):
suena el despertador a las cuatro de la mañana tengo un sueño inhumano y Ramon mi compañero de habitación se levanta conmigo. Me aseo y me visto con toda la ropa para la competición: compressport pantalón, camiseta, chip y chancletas y bajo al comedor donde me encuentro con todos. El desayuno normal como otro día cualquiera: zumo, café con leche, plátano, un yogourt con cereales y me preparo dos sandwiches con queso y jamón para la carrera de bici, subo a la habitación, lavabo y recojo el material de natación. Primeros síntomas de nerviosismo, empiezo ha recordar el fatídico año que he tenido con la dolorosa lesión que aún no tengo solucionada (OSTEOPATÍA DE PUBIS) objetivo principal terminar como sea y gestionar muy bien el dolor para no tener que abandonar. Me reencuentro con los compañeros para ir al transporte que nos llevará al lago, el día empieza con lluvia, de camino al autobús llueve con cierta intensidad, las caras son de cabreo pero con mucha fuerza, llegamos al bus y tenemos que esperar un cuarto de hora, subimos y empieza a llover con intensidad, a mi personalmente la lluvia me va fatal por que el mal tiempo me agrava el dolor de mi lesión ( al mal tiempo buena cara). Llegamos al lago y las nubes nos dan un pequeña tregua reduciendo la lluvia intensa por un chispeo continuo que nos permite cambiarnos y prepararnos para la salida. Ya cambiados y preparados voy con Ivan a la salida, a Santi, Fran, Ferran y Sergio los pierdo de vista, cojo posición en la orilla y sin calentar como dios manda el spicker da la salida de natación salgo tranquilo intentando no recibir muchos golpes y lo consigo enseguida cojo mi ritmo de crucero y nado con cierta "tranquilidad" salgo del agua y tengo la sensación que se me ha hecho corto, (Tiempo 1:00h) rápidamente y como una bala voy a buscar la bici, me cambio y salgo disparado ( Transición 1= 4:20).

Ya en la bici me metalizo que el día va a ser muy lluvioso, me concentro y me olvido de la lluvia. La salida de bici muy rápida, miro el cuenta kilómetros y observo que voy a unos 35-40 k/h, me paro a pensar en como les habrá ido a los demás, sobre todo a Santi que se que ha salido antes que yo en natación (esta muy fuerte en esa disciplina) intento calcular la ventaja que me lleva y calculo unos diez minutos, vuelvo a concentrarme y a pensar en mi estrategia de carrera. Creo que llevo un buen ritmo de carrera teniendo en cuenta que no para de llover, en el kilómetro 50 mas menos me engancho con Santi nos saludamos y seguimos cada uno con su ritmo, miro para atrás y veo que no me sigue, sigo con mi carrera y empiezo con el procedimiento alimentario: geles en el agua cada hora, sales minerales, dos sandwich, dos barritas, una bolsa de chuches energéticas y dos ibuprofenos para el inicio de la maratón.

A partir de kilómetro 80 empiezan mis primeros problemas, el dolor en los abductores empiezan a da señal lo cual me preocupa por que no contaba con dolores en la bici, los esperaba en la maratón, el dolor me hace concentrarme aún mas, pero se suma unos problemitas en la bici, la cadena se sale cuando pongo los piñones en la máxima velocidad y en bajada esto me hace parar cuatro veces para colocar la cadena y decido no bajar hasta el piñón mas pequeño, (después he sabido que LA TRANSMISION LA TENGO ROTA, HE TENIDO MUCHA SUERTE DE PODER TERMINAR LA BICI). Aún con mucha lluvia y después de superar los problemas sigo con buen ritmo hasta el final. (Tiempo 5:34:29)
Llego a meta y la lluvia remite, dejo la bici e inicio mi segunda transición (00:05:44) me pongo las bambas, la gorra, voy al lavabo y a correr, la estrategia es clara " acabar, acabar y acabar" salgo a un ritmo de 5:30 m/k y me encuentro cómodo pero soy consciente que tengo que gestionar el dolor y que el ritmo no lo puedo superar por muy bien que me encuentre, sigo corriendo y con la perseverancia en la alimentación: galletas saladas, pasteles, plátanos, en definitiva lo que me apetece....... En el kilómetro 10 mas menos me pasa Santi con un ritmo muy fuerte, me saluda y le doy suerte, yo ese ritmo no debo, me digo a mi mismo, sigo corriendo muy concentrado. Durante la carrera pienso de nuevo en mis compañeros y me fijo en los corredores haber si veo alguno. Manteniendo con inteligencia mi estrategia de carrera en el kilómetro 25 mas menos vuelvo a coger a Santi me comenta que tiene problemas de rampas y corremos un par de kilómetros juntos hasta que en un avituallamiento me dice que quiere caminar, yo no puedo caminar, mi ritmo es perfecto para seguir gestionando mis problemas con los abductores y decido tirar. Ya en el kilómetro 32 soy consciente que esto ya esta hecho y sigo con mi ritmo y con muy buenas sensaciones, el pubis no me duele y la alegría es inmensa ,un coctel perfecto para llegar a meta como un campeón, y así fué, una vez en la recta de llegada los síntomas de alegría son elocuentes y empiezo a saludar y animar a todo el mundo para que aplaudan, el ánimo es recíproco y me encuentro a nuestros soportes animándome con mucha intensidad, les envió unos beso y encaro la meta con el corazón rebosante de felicidad (Tiempo 3:52).

Finisher ¡¡¡¡ 10:38:38

Durante este año he tenido serias dudas de poder incluso empezar esta carrera, lo he conseguido.

Uno a uno espero a mis compañeros en la llegada para recibirlos cómo se merecen como verdaderos campeones y con un abrazo, todos llegan fenomenalmente, primero llega
Santi (10:47), segundo Fran (11:13), tercero Ferran (11:19) cuarto Ivan (11:47) y quinto Sergio (14:49)..

Antes de terminar esta crónica me gustaría dar las gracias:

A todos los soportes que se desplazaron Alemania, muchas gracias Emy por hacernos el viaje tan cómodo.
A todos los soportes que estuvieron animando desde casa.
A mi masajista Marta Bagan por su apoyo incondicional.
A mis compañeros de equipo, por que sin ellos los entrenamientos no son los mismo, por que con ellos me lo he pasado fenomenal y el ambiente de equipo ha sido y es fabuloso.
Y sobre todo a mi mujer y a mis hijos por apoyarme en los momentos más difíciles, por la paciencia con mi lesión y por todas las horas que estoy ausente mientras realizo mis entrenamientos.


A todos muchas gracias.