Som Piris! Tri Piris!: Xavi Garcia Torras (XGT)

Aquest soc jo…

Vaig néixer el juliol del 67, d’això ja fa més de 40 anys, casat amb la Mònica i amb un fill, el Ricard.

Encara que en el triatló i com acertadament diu l’Àlex, soc tot un juvenil, (Gracies per treure’m anys, saps que em fa molta gracia) durant tota la meva vida he practicat esport amb més o menys intensitat; trial, bike-trial, descens amb BTT, windsurf, vela lleugera, parapent, snowboard, he estat profe d’esquí i alguna cosa més que ara no em ve al cap. En fi, tot un seguit d’activitats que he anat deixant per diversos motius (avorriment, lesions, edat, temps lliure....) Ara mateix i a part del que fem plegats, navego amb kite-surf (la meva passió) i segueixo esquiant (l’esport que practico desde fa més temps i que comparteixo amb el Ricard i la Mònica).

Com a esportista; Sempre m’han cridat l’atenció els esports on, principalment, un competeix contra si mateix ja sigui en tècnica, temps, distancia, dificultat, etc i on un es el seu principal rival a superar per sobre del que facin els demés. Per això, molts pensen que son poc competitiu però en realitat soc molt exigent amb mi mateix i tossut com un ruc (Català, es clar...). Crec que aquesta filosofia pot encaixar força be en aquest esport.

Com em vaig fer PIRI? No se perquè em vaig apuntar al duatló de Cabrils, potser perquè veient el Burriac Atac, vaig pensar que preferiria ser protagonista en lloc d’espectador, potser perquè necessitava nous reptes que m’adonguessin una renovada il·lusió per l’esport, encara que tampoc ho sé del cert. Ni havia corregut regularment en la meva vida i feia més de 10 anys que vaig deixar d’anar amb BTT, així que vaig començar a entrenar tot sol fins que no se com, vaig contactar amb l’Àlex i fins ara.....

Quins objectius tinc? Intentar passar de “Juvenil”. Se que es un objectiu força ambiciós veient el que he vist arreu però espero aconseguir-ho, al menys m’esforçaré en intentar-ho. El temps ja ho dirà, tinc clar que això es un esport de fons. Encara que l’objectiu principal es passar-ho bé, em coneix-ho de fa força anys i se que altre plantejament seria equivocat i això que cada cop que estic en una proba i en més d’un entrenament em pregunto.... “Que carai faig aquí?” Quan acabo em dic que “mai més” i al cap d’una estona, “Que satisfet estic, a veure si a la pròxima puc pujar una miqueta el meu llistó..“ Us ha passat alguna vegada?

Un instant per recordar; l’arribada del Half amb el meu fill a braços. Potser no es una proba reina però per a mi va significar molt, moltes emocions juntes que em van costar de contenir i segurament, trobar un sentit a tants i tants anys anant a dormir aviat sense saber el perquè.

Per finalitzar, aprofito per donar les gracies a tots/es per fer-me sentir com un PIRI més desde el primer dia tot i no poder aportar res a canvi.



Xavier García Torras XGT