divendres, 17 de juliol del 2009

IRONMAN ZURICH, Nacho C, una altra crònica

A vegades, quan el lògic és recular i deixar passar, un agafa empenta i fot un salt endavant. A vegades, quan la sensatesa, et diu que ja has arribat prou lluny, la inconsciència, et fa anar més enllà. El seny i la rauxa. Doncs el Piri (a més d’un “realitzador de somnis”) és un increïble multiplicador de inconsciència, de rauxa. Ben mesurada i planificada, entrenada, però inconsciència al cap i a la fi. Com es pot explicar sinó que em planti en un Ironman, a l’altre punta d’Europa, disposat a prendre part, amb uns quants inconscients més, en una prova que tot just farà un any veia com només a l’abast d’autèntics atletes, bojos de l’esport que no deuen fer res més que entrenar i amb una motivació a prova de bombes.


Doncs el fet és que allà estàvem; i sense saber gairebé com ni sent-ne del tot conscients encara, ens plantem el neoprè, el casquet, les ulleres i a l’aigua. Unes 10h33m52s després, la J. em posava una medalla que em reconeixia com a un d’aquells bojos atletes hipermotivats sense altres ocupacions que entrenar. En aquesta estona va haver-hi temps per passar-ho realment malament als primers 10 minuts, rebre cops, començar a nadar de veritat al final de la primera volta, barallar-me amb els manguitos a la transició, sortir en bici tranquil·lament, prenent un gel, mentre et passa déu i sa mare acoplat, creure’m Induráin a l’Alpe d’Huez al primer pas per Heartbreak Hill, acabar la bici desitjant posar-me les bambes i començar a córrer, quan en realitat és el que un més tem, fer la pixada més llarga de la meva vida, sentir en un avituallament l’Stairway to Heaven de Led Zeppelin i saber llavors que això aniria bé, preguntar-me al veure el crack Noé (63 anys!!!) si jo en seria capaç, respondre’m que em conformaria amb fer-ne el Popular de Malgrat, compartir alguns km i creuar-me amb altres Piris i supporters que no feien més que empentar-nos, recordar el vídeo “motivador” del J. cridant “Piri Piri!!!” (llagrimeta), estar com en un núvol, sense veure absolutament res ni ser capaç de reconèixer algú als 50 encatifats metres previs a l’entrada, saludar a ma mare i picar l’stop al Garmin.





A les 10h33m53s podia agrair-li a la persona que més m’ha ajudat a aconseguir ser finisher tots els seus sacrificis. Al veure’m arribar va saber que no seran els últims.




Força Piri!!!


Nacho C

5 comentaris:

NEMO ha dit...

Emotiva, diferent e il.lusionant ha estat. Només dir-te que moltes felicitats i espero poder compartir més amb tú.
Gràcies per tot i molta Salut

Sol ha dit...

Ostres Nacho, quina crònica més maca, més emotiva. MOLTÍSSIMES FELICITATS.

Sol

Gus ha dit...

Peasso Nacho...!!

Felicitats per la teva cursa i pel teu 1er IM en aquest nivell...

Espectacular...!!! (et sona no?)

Unknown ha dit...

Periquito imperial! superb!
A veure si em dones una mica de la teva inconsciencia que es millor motivació que el video de gradiator a la final de la champions i es una garantia d'exit!
Enhorabona pel paperas en el teu
1er IM, aixo no s'acaba aqui!

FPanda ha dit...

eres un ejemplo a seguir. Fran