dijous, 24 de març de 2011

Crònica de la Mitja Marató de la Vall del Congost

El diumenge es va celebrar la Marató i la Mitja Marató de muntanya de la Vall del Congost amb sortida a Aiguafreda i que discorre per la Vall del mateix nom formada pels Cingles de Berti a un costat i el turó del Tagamanent a l’altre i dins del Parc natural del Montseny.


Un grup força números de Piris hi varem prendre part tant a la Mitja com a la Marató, encara que aquesta es la crònica de la Mitja. De ben segur, en breu tindreu la crònica dels valents que varen fer la Marató.

El dia començava ben aviat amb els preparatius i els típic nervis abans de la sortida, sobretot per la roba a dur (curt, llarg....) Tots érem conscients de la dificultat del circuit amb pujades molt exigents, baixades tècniques i rius per entravessar, ens quedava el dubte de com baixarien i el terreny que podríem trobar després de les ultimes pluges.

Una mica de calentament tots plegats, ens col•loquem a la sortida i en marxa….. Ja es veia que la cursa seria dura perquè el ritme inicial era bastant conservador i això ja feia sospitar que alguna cosa “divertida” ens esperava més endavant. Els 1.900 m de desnivell + anunciat per l’organització i la fama que te aquesta proba per la seva duresa fa que passin aquestes cosetes....


Enseguida sortim del poble, primer anem per una pista, pugem un corriol, en baixem un altre, agafem un altre pista.... res de particular en una cursa de muntanya però de sobte, una cinta talla el camí i ens indiquen que ens hem d’enfilar cap a dalt, muntanya a través i comencem a pujar i a pujar i més i més….. bàsicament fins el km 10 !!! Per “sort”, abans de la pujada ja ens trobem el primer rierol dels 4 que hem de entravessar i anem pujant amb els peus ben fresquets i aquella sensació tant agradable de tenir els mitjons ben xops. A partir d’aquest moment, començava la cursa de debò; pujades dures, baixades d’infart, pedres amb una molsa verda i relliscosa, fang vermellós on t’enfonsaves sense remei, aigua, arrels, tallafocs, boscos espessos i humits, rumor d’aigua i olor de natura, poques paraules i només el teu respirar i un únic pensament, anar endavant, amunt i amb força..... brutal !!!!

Al principi, el ritme el marcava la gent ja que es feia difícil avançar (diguem que es com pujar al Turo de l’Infern que tots coneixem, potser dos o tres de seguits...) però després el camí, per dir-ho d’alguna manera, es feia més ample i es on es varen començar a marcar les diferencies entre els que caminen, els que caminen a “ritme de pastor” i els que poden trotar…. Un cop al cim, una breu mirada a l’horitzó per contemplar uns Pirineus nevats sota un cel ben blau, agafar aire i tornar a corra per un seguit de baixades camp a través, corriols molt tècnics i pistes ràpides fins a arribar a la cota inicial però qui s’havia mirat el perfil sabia que, encara que faltava poc en distancia per arribar a Aiguafreda, quedava un altre tram de pujada per a desesperació de qui no se l’havia mirat. Cal destacar que a pesar d’haver-hi un bon tram de baixada, tampoc et donava temps a descansar molt, per una banda els corriols eren exigents i no et permetien recuperar-te físicament, més aviat el contrari i quan arribes a la pista vols guanyar el màxim temps possible o no perdran gaire perquè sempre hi ha algun “graciós” que fa tirar del grupet, després de tot es una cursa, no?


Aquesta segona pujada, tot i ser més curta, tènia la seva dificultat al ser un corriol força estret, amb un bon desnivell i força humit, a més les forces ja no son les mateixes que al principi i això fa que la sensació de duresa sigui més acusada. Lo bo, es que en aquets tram passaves per dos rierols més, i ara si, agraïes de veritat l’aigua fresqueta a les cames. Fins i tot hi havia algú que aprofitava per estar un ratet en remull per pal•liar les rampes i netejar-se una mica del fang acumulat, tot val, no?

Un cop a dalt d’aquest tram, trobaves un altre baixada força tècnica amb molta pedra que anava a parar a una pista on es desviava als valents que feien la marató cap el Purgatori i els de la mitja directament al poble i a la meta on s’esperaven els incondionals seguidors de sempre. Què faríem sense ells? Gracies per ser-hi, gracies per cuidar dels nens, gracies per fer possible que la nostre arribada sigui com la d’un campió !!!

Per finalitzar, voldria destacar el segon lloc de la Mònica Isern a la general de noies (esperem crònica) i també el segon lloc del Centre Excursionista de Vilassar a la classificació per Clubs i felicitat a tots/es els valents/es que vareu participar !!!!!!

També cal destacar que l’organització va ser estupenda i que el tracte al corredor encara va ser millor. Ens varen donar ànims i somriures tota l’estona. Al mateix passava amb els corredors que passàvem de la Marató, ens animaven com si fossin uns espectadors més quan ells eren els autèntics protagonistes del dia, sense paraules !!!

Si tingues que resumir tota la cursa amb una paraula faria servir el terme “Èpic” i si tingues que definir el que sentia mentre corria “Que aquesta cursa no acabi mai i que tingui la força de arribar més lluny i gaudir més estona la propera vegada.”

Us deixo link amb les classificacions i les fotos de la proba.

http://www.cursavalldelcongost.org/index.php?option=com_content&view=category&layout=blog&id=7&Itemid=13

També us deixo un link ambel track que he trobat a wikiloc

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1550912