TRI ENDURANCE MARESME, una crònica

Fa uns mesos enrere, tot just quan es començava a gestar l'idea del Tri endurance Maresme, jo encara somiava amb fer triatlons, però fer un d’aquesta dificultat, era un gegant que veia incapaç de superar.

Entrenament darrera entrenament, la meva confiança anava agafant força, només la part de nedar se’m feia impossible. Mai havia entrenat la natació i pensar que a l’estiu quan nedava fins la boia s'em feia etern i per tornar havia d’esperar una estona, no veia clar això de fer 1,2km. Els primers dies d’entrenaments amb el David es van fer duríssims i el desànim anava guanyant la partida, però als pocs dies vaig notar una millora i poc a poc vaig trobar-me més i més còmode.

La Tri endurance s’apropava i encara no ho tenia molt clar, però els simulacres proposats per l’Alex i en Pedro van ser els detonants finals per acceptar el repte. Sí! vaig poder comprovar a les meves carns la dificultat "endurance" de la prova, tant de bicicleta com la cursa a peu. L’únic simulacre fet de la natació es va fer amb un mar agitada amb onades de més de 1,5m on la meitat dels participants van tindre serioses dificultats per poder començar, tot i així va ser una experiència sanadora pel meu patiment, vaig veure que el miracle de acabar la Tri endurance es feia cada vegada més palpable i fins i tot començava a assaborir el patiment recompensat en l’arribada.

El gran dia s’apropava, la previsió del temps no era del tot bona però no en va treure l'il.lusió. El Dissabte, va ser un dia de reflexió, els voluntaris prenien posicions i instruccions pel matí, una quadrilla de Piris STP s’encarregaven de marcar els recorreguts, els participants, famílies, amics i gent curiosa es van apropar a la Plaça de l’era on es va donar lloc a la fira del triatleta, on es van poder disfrutar d’un ambient deliciós i on ha havien l’organització, per resoldre
dubtes, els espònsors i una sèrie de tendes relacionades amb el sector, es va poder veure material i acabar de comprar les últimes coses necessàries per la competició.

La nit s'em va fer llarga, no vaig dormir gaire, l'inquietut i els nervis per com aniria tot em feia patir, finalment arribava el dia final, el dia de la realitat.

Es va passar tota la nit plovent, aquest fet em mortificava, el tram de bicicleta es faria més dur i el córrer per les roques que teníem que passar, dur i perillós.

Al matí els boxes eren un caos, no per l’organització però a mi no poder posar les coses en ordre i preparades ja que la pluja no ho permetia no em va agradar, finalment tot en una bossa per evitar que no es mullés molt.

Nerviós amb el neoprè posat, la gorra i les olleres a la mà ens va m' encaminar cap a la sortida a la platja del Palomares. La mar en un falç repòs m’hipnotitzava. A la platja un munt de gent esperant la sortida, uns ens coneixíem, d’altres no però hi podies veure un ambient d’alegria i esport.

Tots es desitjaven sort i per fi tot va començar, les últimes instruccions avanç de sortir i la Tri endurance va començar.

La sortida una de les parts més competitives i per tant especialment complicada ja que tothom surt amb força i els cops són freqüents, no va ser tant traumàtica com esperava, es veritat que em vaig sentir una mica aclaparat. Jo volia agafar un ritme constant de nedar i així arribaria més o menys bé al final del tram de natació, la cosa no va ser tan fàcil primer per què hi havia molta gent al meu voltant i no trobava el meu espai personal i després la situació del marítima no va ajudar gaire, el mar estava mogut i en cada intent de respirar, feia un glop de mar. No vaig estar còmode fins arribar a prop de la segona embarcació, tot així al arribar a la sorra estava mig estabornit, caminava per sota el pas remugant i amb arcades.

La transició de la bicicleta va ser tranquila i la pluja ens va deixar una treva, ¡ tot anirà més bé! em deia.

El tram de bicicleta connectava el poble i la muntanya, els primers 9 km eren una pujada constant sense descans, sort que el temps no va apretar, ni massa sol ni massa pluja ja que hagués estat un infern. A cada pedalada en veia més a prop del final, intentava portar un ritme dinàmic però no massa fort, volia guardar forces per la cursa a peu que creia que seria la part més dura de la prova.

Per sort el terreny no es va enfangar, si es veritat que costava més del normal avançar i els participants que em trobava em preguntaven quant quedava i estaven preocupats per si havia alguna pujada més, anaven per la pujada dels burros, i la resposta era sempre -sí, es clar encara queda la meitat-.

El traçat de la bicicleta es feia entre camins i corriols molt bonics però no massa tècnics, això feia que l’esforç es diluís amb la natura. Finalment va arribar la baixada fins la platja, amb va donar l’oportunitat de relaxar les cames i preparar-me mentalment per la cursa a peu, estava molt content amb el temps fet, dins els meus càlculs, no tenia molt clar el temps de la natació però estava motivat per córrer amb força. Al arribar a boxes em va semblar que era dels últims i em va baixar la moral, però encara tenia tota la cursa per intentar recuperar, no vaig perdre temps, vaig posar-me les bambes, un glop d’aigua i cap el turó del infern.

El primer cop que vaig escoltar aquest nom vaig tremolar i al fer-lo correns per primera vegada vaig entendre que era del tot encertat el nom, ja el coneixia així que vaig començar primer agafant un ritme de carrera còmode, i intentant guiar-me per les sensacions, aquestes eren bones i vaig apretar una mica el ritme, sempre pensant en el final. Les fites estaven molt bé marcades tot així vaig veure algun personatge que es sortia del traçat per un lloc que la veritat encara em faig creus, segurament l’esforç i el sol va influencià a més d’un. Un cop a dalt del turó de l'infern tot semblava fàcil, ara faltava baixar per tornar a pujar i a baixar i a pujar...... Pel camí cap al castell vaig trobar-me a participants aturats agafant aire avanç d’afrontar la pujar a Burriac on la Tri endurance prenia el nom com a propi i ho feia amb verticalitat. Des de dalt del castell com sempre es podia veure la vall fins al mar, encara quedava una bona estona però -lo pitjor ja havia passat- em deia.

Un cop conquistat el castell de Burriac és on vaig començar a disfrutar més de la cursa, el camí recargolat i sinuós entre el bosc s’anava obrint al meu pas i només pensava que ja ho havia aconseguit, pas rere pas ,m’apropava a l’arribada i tot es tornava pla i les cames que ja feia estona em molestaven es tornaren lleugeres i la marxa més alegre. Al arribar a la platja no m’ho podia creure els últims metres fins la meta eren dignes de l'endurance, per la sorra de la platja!.

Al creuar l’arc d’arribada en vaig sentir lliure i content, havia acabat la prova i el temps ers dins del meu objectiu més ajustat. L'Alex, la meva dona l'Amy, els meus pares i tots el piris que ja havien arribar em van felicitar. Vaig agafar aire amb força i em vaig omplir de goig i motivació.

L’organització va ser bona, segurament com passa en tot esdeveniment, es millorable, els avituallaments correctes i molt bé distribuïts, el servei post-cursa, menjar i massatges, necessaris. La cursa INOLVIDABLE i m’ha ensenyat dues coses, primer que tot el que et proposis és possible si hi poses les ganes necessàries per a aconseguir-ho i dos ara sóc un nou addicte al triatló i si és "endurance" millor.

Avui quan fan tres dies que va acabar la cursa ja estic pensant en la temporada que ve, i en les coses que vull fer i els entrenaments que haure de fer.

Entrenament-esforç-cursa-satisfacció-entrenament-esforç-cursa-satisfacció, tot és un cicle que al final sempre torna a tu en forma de plaer.

Ara només desitjo que l’any que ve puguem gaudir de la prova i segurament tot anirà millor.

Força i entreno

Ivan Teba