El Fran (el meu home), em va apuntar a l’Olla de Núria (21qm, 1940+ i gairebé tota entre 2700m i 2900m). En realitat l’havia de fer ell, però el seu pagament es va quedar bloquejat, el meu no. L’any passat ja la vaig fer però em van fer fóra a l’últim control de tall per 2 min (sóc una mica floreta). Així que s’ho devia, havia de fer un bon paper, però no anava gaire preparada.
Per una banda, el meu estat físic estava sota mínims, havia predominat l’entrenament per 2 maratons d’asfalt (que a més no vaig poder fer). Muntanya havia fet molt poca i tirades curtes, havia intentat fer una tirada llarga però em va donar un tall de digestió i 6 de les últimes 9 setmanes abans de la cursa vaig estar parada per una lesió al pubis. A favor tenia que m’havia animat amb la SECCIÓ DE MUNTANYA del Piri (moooolt recomanable) i havia fet tres 3.000, dos dels quals al mes de juny.
Per altra banda, la logística se m’havia complicat molt encara que pels que em coneixeu sempre és complicada en la família Arechaga Torralba. El Fran, que s’havia quedat amb les ganes de fer l’Olla, es va apuntar a una cursa de 35qm amb 2000m+ a Andorra que es celebrava dissabte, amb la qual cosa, ells s’anava divendres amb la furgo a Andorra, i dissabte les nenes, la Pipa (la gossa) i jo anàvem en cotxe fins a Granollers, i desprès en tren fins a Ribes. Allà trobaríem al Fran i pujaríem tots a Núria a dormir en la tenda de campanya, tela eh!, i a sobre donaven mal temps!. Per complicar-ho més, divendres a la nit uns quants Piris nedàvem al mar (esa crònica!!!).
Divendres 12.30 nit, Fran desprès de nedar i sopar surt cap a Andorra, ja ho sé bogeria, però és el Fran.
Dissabte 08.30 matí m’aixeco, sms del Fran a les 3.30am “dormint a La Seu d’Urgell”, petarà penso, però, …
Dissabte 09.30 matí estirada al sofà amb les nenes, i pensant “Sol, no t’atabalis, si veus que tot es complica massa, no vas a Núria, total no estàs gaire preparada”, i s’obre la porta de casa, era el Fran amb una tortell d’aniversari, és el MEU, feia 28anys!!!! El Fran s’ho havia repensat i no va fer la cursa.
Dissabte 16:00h decidim que pujo sola, donen molt mal temps i amb les nenes, ... Truco a veure si puc afegir-me al cotxe d’ algú, però tothom ja és de camí. Tema dormir, intento a l’habitació de l’Andoni, sé que va sol, però és una individual individualíssima que li van donar per pesat!!!, intento l’alberg, sabia que estava ple, truco i uaaaah acabem d’anular una habitació, MEVA, QUINA SORT!!!.
Dissabte 17:35 surto de Vilassar, quina columpiada! vaig molt justa, l’últim cremallera surt a les 19.04 de Queralbs, piloto una mica, no gaire, però si no arribo a temps hauré de pujar caminant o tornar a refer la logística.
19:00h estació de Queralbs. Espero, ajudo a una noia de l’organització amb un munt de bosses, parlem, ESTIC CONTENTA!!! Observo una altra noia, crec que és la Mireia Miró (campiona del món de esquí de muntanya i de curses de muntanya). Estació de Núria, ajudo a baixar les bosses i m’apropo a la noia, sí efectivament és Mireia Miró, li dono sort per la cursa i pujo caminant la forta pendent a l’alberg. Quan estic fent el check in un “Hola” per darrere, anda la Mireia Miró, “ens trobem tots aquí” diu, li parlo de les meves filles, com no!, la felicito per haver guanyat la Trail Vert de Font Romeu uns dies abans. Està amb l’Arnau Anguera, un noi jove, responsable tècnic del Centre de Tecnificació de Curses de Muntanya de Catalunya. També el reconec, sortia a l’últim “Vertex” (revista FEEC), que havia fullejat la setmana anterior. Flipen, “sense desmerèixer a ningú n’hi ha qui admira al Messi, n’hi ha qui els admirem a ells” els hi dic, sóc una pilota, ja ho sé i la Mireia em diu que quan acabi la cursa em firmarà uns pòsters per les nenes. En recepció em diuen que estic a la mateixa planta que la Mireia i companyia i que podré esmorzar amb ells a l’esmorzar especial que han preparat per les 06.00, QUÈ BONS AUGURIS!!!
Pujo a l’habitació, amb bany i vistes al Puigmal, tota per mi sola!!!. Em truca la Núria Querol, surt a estirar cames, m’apunto, suau, molt suau, 25min però em va bé en curses d’alta muntanya rodar en alçada el dia abans(psicosomàtic?). Sopo amb la Núria i el Sebas, mil gràcies. Torno a l’alberg, em dutxo, em trobo bé no estic nerviosa i el meu dia sempre és hiperactiu així que m’adormo de seguida.
06:00 despertador, dutxa ràpida i a esmorzar, ja n’hi ha alguns pros, m’assec a la taula del costat. S’asseuen 3 nois més, no són pros, 2 fan la cursa, l’altre no, està lesionat, comencen a fer conya, i m’acaben incloent, em ric, estava una mica tensa, i riure amb ells em fa relaxar-me.
07:20 A pel dorsal. Paso per l’apartament de la Núria, es preparen, escolto els consells del Sebas, és un crack.
08:00 Briefing, potser escurcen la cursa, el pronòstic de temps és dolent. Vaig cap a la sortida, ens hem anat trobant tots, l’Andoni, la Txell, la Iolanda, l’Olga i el David, Mónica, XTG, Dolors, Barto, Juanjo, Jordi LLibre, Francesc, Ramon F, Oriol V, ….. Ens fan fotos, em fan conya a veure si no m’envien avall, n’hi ha nervis, detalls d’última hora, ...
09:15 sortida, primera fila, empentes i cops per tot arreu, la propera em poso més endarrere. Dues voltes al santuari i enfilem cap a Puigmal, enguany ha canviat, anem pel pluviòmetre més suau, encara que implica 800m més de cursa, vaig fent, ritme constant, em trobo prou bé, però no vull passar-me, no vull petar, la cursa és llarga. Al pluviòmetre un noi de l’organització em reconeix de l’any passat, li dic que l’any passat em van tallar al Nou Fonts, em dona ànims.
10:30 Puigmal, perfecte, vaig molt bé. El vent bufa molt fort (diuen que va arribar a 90qm/h) però tiro, estic amb l’Andoni i la Txell. Conec a una noia, la Joana, ens fem fotos, (encara que taxativament tothom m’havia dit que no em despistés). Se m’escapa la Joana, continuo, porto bon ritme, parlo amb la Txell. Davant tinc dues noies que estaven esmorzant amb els pros, què fan aquí? Porten paravents de la federació catalana, els hi parlo però no contesten. Torno a veure la Joanna, l’he agafada!, continuem, l’Andoni, la Txell, la Joanna i jo. Les noies que no parlen també van al mateix ritme, desprès s’escapen. Paro a tots els avituallaments, plàtan, taronja, isostar i aigua (no porto bidons, vaig estar a punt d’agafar i omplir-los d’orxata per comprar als jutges de l’últim control, però, ...)
Entre Finestrelles i Nou Fonts m’entra la gana, un parell de mossegades a la barreta que havia agafat al primer avituallament. Ara tinc pipi, la Txell també, “però no podem parar ara, Txell, fins el control de nou fonts no, sé que anem bé, però no vull que ens facin fora” Estic, molt bé, molt bé de cames, de coco, però el control no arriba mai, desprès d’aquella pujada, ai no, desprès de la següent, tampoc, on és el control!!!!
12:15 arribem al control, amb més de 20min de que tallin. No n’hi ha lloc per fer pipi, tant és com si fos un teatre davant de tothom, avituallament tranquil, i continuem. Una altre pujadeta i BOIRA, entra rapidíssimament i és molt espessa, hem d’acabar abans que arribi la tempesta que no l’escurcin ara! Joana, està aquí, perfecte, s’havia quedat una miqueta enrere per culpa d’unes molèsties que arrossega al tendó del genoll, i li costa baixar. Amunt, amunt, que anem bé. Perdo a la Txell, què ha passat? Ara som un grupet de quatre, dos nois, la Joana i jo. Arribem al Nou Creus, PEDRA, ostres cau pedra, els ulls, les orelles, les cames quin mal! a més tot està mullat, rellisca molt, hem de vigilar, fa molt de fred i el vent continua bufant fort (crec que he fet bé amb la roba que he agafat, poca, si plou molt prefereixo poca). El grupet de quatre decidim anar junts, les condicions meteorològiques són molt dolentes, en cas d’ajuda l’helicòpter no pot volar, hem de continuar junts. QUÈ MACO QUÈ ÉS L’AMBIENT DE CORREDORS! Penso en el Kilian, a l’Ultra Trail de Mont Blanc de l’any passat, les van passar canutes. Així que a gaudir de l’experiència. Uff, l’últim control tampoc arriba, penso que s’han anat pel mal temps però, ai està desprès d’una última pujada, deu ni do què valents els voluntaris.
Ara sí que és ja tot baixada, em poso davant de la Joanna per obrir-li camí. Agafem a les noies que no parlen. Baixem, continuo trobant-me molt bé. Ja quasi hi som, passem l’alberg, això ja és “pan comido”. “Molt bé noia, aquest any l’acabes, vas molt bé”, ostres el noi del control, em fa molta il•lusió que m’animin. Ja hi som, vies del cremallera, no sé si hem de fer la volta al llac, (tenir l’arribada al costat i fer la volta em mata). Ostres la Txell, què bé. Anava només un minut darrere, què bé, no n’hi ha volta al llac, ENTREM JUNTES!!! Bé! 4h20m!!! no m’ho crec!, Què bé, què bé!!! Ens felicitem, venen les noies que no parlen i ens feliciten, ahhh són rumanes, per això no contestaven, què maques! m’agrada, deuen haver flipat, hem parlat molt durant la cursa, deuen haver pensat, aquests del sud d’europa no callen ni a 3000m. Què bé m’he trobat super bé, de cames, de coco, Què bé!
Al santuari també plou, el temps és horrible, l’avituallament és a dintre del recinte, però estic tant contenta!!! M’ho he passat pipa, he gaudit molt.
Em trobo amb la gent, parlo amb uns i altres, em trobo als nois simpàtics de l’esmorzar, el lesionat m’havia animat a Puigmal, què bé! Dutxa i a buscar la Mireia. “Hola, ja ets aquí!” diu, em felicita per la cursa, però si ella ha quedat PRIMERA amb 2h36m!!!, quina noia més agradable!!!. Em firma el pòster i fins la propera. Hora de tornar a casa.
Mil gràcies a totes i tots, mil gràcies família, mil gràcies Joan G., mil gràcies entrenadors, mil gràcies Iolanda i Txell pels consells durant la cursa, mil gràcies Núria, mil gràcies Sebas, mil gràcies Secció Muntanya, mil gràcies Mireia, mil gràcies noi que anima de l’organització, mil gràcies nois de l’esmorzar, mil gràcies companys Piris, mil gràcies Anna, mil gràcies a totes i tots.
Fins la propera!
Sol
