Crónica del Duatló de Teia. El Duatló que no va ser.

No dubto de l’il•lusió de l’organització per muntar el I Duatló de Teia, però només amb il•lusió no hi ha prou.

Ja desde el principi es veia que no podia anar bé. Aniré per pams….



Quan algú es proposa organitzar alguna cosa, te que ser conseqüent, si es diu que a les 8 es la recollida de dorsals, tot te que està a punt per l’esdeveniment, fins i tot abans de l’hora prevista.

Quan algú es proposa muntar un esdeveniment esportiu, no només te que pensar en les distancies i el recorregut, també te que pensar en el benestar dels atletes i en facilitar el màxim les coses i comptar amb un mínim d’infraestructura per això. Per mi, no es de rebut muntar els boxes en un lloc apartat de tot, que la recollida de dorsals s’eternitzi amb una cua interminable, sense brides, ni imperdibles pels dorsal ni res per poder lligar el xip, fins i tot vaig veure gent demanat a la Creu Roja esparadrap per poder fixar-lo. Uns boxes perduts en el no res i a més incomodes en un carrer en pendent i molt estret i sense cap tipus de control del material.



Si parlem del recorregut i en aquests cas estan en un parc natural, esperes i agraeixes un circuit atractiu. El de corra era “infumable”, una baixada per una pista amb cotxes aparcats a banda i banda per girar al cap de 1,5 km i tornar a pujar per fer de nou el mateix recorregut. No dic que estigues malament, la distancia hi era i el perfil era exigent però al menys a mi, m’agrada un circuit que tingui el plus afegit de passar per un entorn agradable, encara que això es tant sols una opinió personal.

Però el que va ser greu, es que desitges o millor dit, hem d’exigir, que el circuit de bici estigui perfectament senyalitzat i tinguis la confiança de que a cada punt conflictiu, ja sigui per orientació o per seguretat, et trobis algun voluntari avisant del camí correcta o del perill..... perquè la resta doncs mira..... dones un vot de confiança i comprensió als organitzadors i esperes que per a la propera edició hagin pres nota. Finament, a vegades no surten les coses com un ha previst i tots ens podem equivocar.

A la fi, no se qui es responsable; si l’organització, la FCT o ambdues parts. No soc jo qui per valorar-ho ni es la meva intenció fer una critica destructiva, més aviat al contrari. Espero, que el que va passar serveixi perquè tant l’organització com la FCT prenguin bona nota i no torni a succeir. M’agradaria afegir, que he vist alguns comentaris per foros, de corredors que feien per primer cop un Duatló de Muntanya i estan profundament decepcionats i sense ganes de repetir. Si algú de vosaltres em llegiu, dir-vos, que a estat una excepció, que la resta estan perfectament organitzats amb un ambient fenomenal i un tracte al corredor exquisit i que malgrat que mentre correu, pensareu que mai més, de ben segur que tant sols creuar el arc de arribada desitjareu començar a entrenar per fer el proper. Es el que te aquest esport; una mica de patiment i una gran recompensa personal.



Centrant-me a nivell esportiu, ja veia que seria força dur per un diesel com jo, d’entrada perquè no teníem clar a quin hora seria la sortida i per això no vaig calentar res esperant alguna noticia, fins que de cop: “Preparados, listos, YA !!!!” Si ja de per si els duatlons de muntanya son explosius, imagineu aquest amb un primer tram de carrerra en baixada.... Sortida a tope per fer els primers 1,5 km amb una mitja de 3 i poc, girar i tornar a pujar per el mateix lloc per fer el mateix recorregut una segona vegada. Ens ajuntem el Frank Alonso, el Jaume Oliveres i un amic; el Bruno, tots tres anem junts tirant els uns dels altres i patint a més de 180 pulsacions. A pesar d’això i amb força esforç i voluntat, aconsegueixo mantenir-me a lloc desitjant com mai agafar la BTT. Crec que quedem dins el primer terç dels corredors. El Jordi Martinez va més endavant i molt ben classificat, diria que en el Top 10 i el Ricard Cesari una miqueta més retrasat però sencer i amb moltes ganes. Transició i agafem un primer corriol de baixada.

Aquest primer corriol no tenia pèrdua perquè només era seguir-lo. La sorpresa ve quan arriben a la pista per, teòricament, començar a pujar i veiem un grup força gran que ve d’un altre direcció i quan ens ajuntem tots dos grups ens trobem un altre petit grup que ve de cara i diu que el pas està tallat. Total; el 90 % dels corredors ens trobem perduts i estem parats sense saber que fer …Després de parlar-ho decidim tornar als boxes tot xerrant perquè ja no te sentit continuar i així s’acaba la cursa; desprès d’uns intensos 6 km de carrera i 10 relaxants km de BTT….

Al final i ja que hi érem, decidim aprofitar el matí i fer un entreno en BTT per la zona per completar uns 20 km i cap a casa a descansar per el Diumenge, que tocava fer el simulacre de BTT del Duatló de Cabrils on ens varem reunir força gent. Molt bon entreno seguint al Princep que obria el grup per un circuit que penso, agradarà molt i que està molt ben compensat entre pujades, baixades, pistes i corriols que sense ser molt tècnics i aptes per tothom, tenen el seu puntet de ui, ui, uuuui !!!! La Mutua de pujada per estirar el grup, els “burrus” de baixada per pujar l’adrenalina, la “rampeta” on més d’un desitjarà no ser-hi, la ràpida baixada per les vinyes..... Que bé ens ho pasarem amb els gabinets ben afilats, perquè no som competitius, Noooooo !!!!!

Xavi GT