divendres, 1 d’agost de 2008

Crònica IM Àustria Pere Bossa: "9h50´00”: millor, imposible"



Ara farà tres setmanes vaig disputar el meu segon Ironman a Klagenfurt (Austria) després del meu debut en la distancia l´any 2005 a Frankfurt (Alemania). Com ja sabeu tots els que em coneixeu, la meva presència a l´Ironman va estar en dubte fins l´últim moment: poca motivació i poc entrenament respecte al 2005 (un 60%) feien que dubtés del meu rendiment, i per tant, de la meva participació.

Però a última hora van sorgir les meves fonts d´inspiració: en primer lloc, tots els meus companys d´entrenament i amics m´animaven a participar (potser el què volien veure era la meva declive esportiva); en segon lloc, un cop d´efecte d´última hora va fer que em canvies la bicicleta (una Argon 18 Galium) i en tercer lloc, vaig conèixer l´amor de la meva vida (la Laura) que no només em va animar a participar sinó que va dir que em vindria a veure (no la podia defraudar, doncs).


Així doncs, que em planto a Austria “con lo puesto”: poca natació (tres mesos escasos), però amb un nivell acceptable; bici, la justa, però amb acumulació de distàncies llargues les tres últimes setmanes (Cabrils-Sant Feliu, Quebrantahuesos i la Cadí-Moixeró) on les meves sensacions van anar pujant progressivament a millor; i cursa a peu, potser lo millor que portava i més després dels entrenaments fets per realitzar el Meridià Verd.

Arribo a Klagenfurt el dijous acompanyat dels Piris (Alex i Ricard) i de la tropa del C.N.Barcelona (Xavi, Eloi, Pau, Favio, Carles, Joan, Cristian, Martí, Marta i Mayte), amb la majoria dels quals ja havia compartit Ironman a Frankfurt fa 3 anys. A part, i en diferents fases, van arribant tots els supporters: Xesco, Marcel Batlle, Gus i dona, Xavi Cotet, Manel, Glòria, Sandra, Pere (pare germans Milla), Laura, Clara, Noe, Gerard, Marcel Zamora (un crack, és capaç de guanyar Niça tres cops i després portar-nos les bicis en furgoneta fent 3000 km) i un tal Luis Enrique (diuen que jugava a futbol en el Barça). Divendres m´arriba la Laura i decideixo fer abstinència, però ja ho diu la dita, “tiran más dos tetas que dos bicicletas” (Que sapigues Àlex que la Laura va complir amb la seva part del tracte).
Els dies passen super ràpits, entre reconeixament de part del circuit ciclista (divendres, uns 65 km i molt bones sensacions), la pasta party (bastant cutre), la fira del triatleta (n´he vist de millors), dinars i sopars en una pizzería que ja us diré quina és per què no hi aneu mai, gelats, passetjos, banyet al llac, preparatius pre-cursa, .....

I arriba el gran dia. Diana a les 4h15´, esmorzar a les 4h30´. Cares series, ja ningú reia com dies anteriors, callats, ..... A les 5h30´en Marcel ens ve a buscar amb la furgoneta-patera (17 persones). Arribem a boxes i ja es comença a respirar aire de competició. El cel es veu mig ennuvolat però no fa sensació de que hagi de ploure. Entrem tots a boxes i aquí ens dispersem i ja no veig a níngú fins el final de cursa. No puc desitjar sort als meus companys, però de ben segur saben que estic amb ells. Fins el moment de la sortida m´acompanya en tot moment la Laura, i entre estirament i estirament, una caguedeta (potser 5 abans de la sortida, tot ajuda a treure pes).
Em situo a la dreta de tot, a primera fila però molt obert. Prefereixo fer uns metres de més però no rebre osties. Surto tranquil i em permeto el luxe de saludar a l´afició Piri que està amb la bandera del club animant-nos en un lateral. Els primers metres (fins les dues primeres boies, uns 1000m) em costa situar-me, parades, copets, ... A partir d´aquí, comença el miracle: vaig nedant i la gent del davant sembla que m´obri camí i nedo molt còmode. Entro al canal (uns 800 metres) i veig a la Laura en un lateral fent-me fotos. Transició, pregunto l´hora i porto 1h7minuts quan m´estic treient el neoprè (molt bé, similar a Frankfurt). Aquest cop la transició és més ràpida (nedo amb els culots i el maillot sota).
Agafo la bici i el comptaquilòmetres marca unes velocitats inpensables (40-45 km/h) que al Maresme mai assoleixo i a sobre molt bones sensacions. A més, les màquines de 1,90 alemanes em passen amb tot, però jo segueixo a lo meu. Comença a ploure fort i la carretera es torna una mica perillosa (s´acumulen molts bassals). Primera volta en 2h35´, càlcul ràpit i em plantejo afluixar una mica. Deixa de ploure, la carretera s´asseca però curiosament faig pràcticament el mateix parcial que la primera, 2h37´. Durant la bicicleta dues obsessions: sobretot beure molt i menjar (no volia pixar sang com a Frankfurt per falta d´hidratació) i saber on estaven els meus companys/adversaris (no sabia si els tenia per davant o per darrera). I abans d´arribar a boxes dedico els últims 5 km a afluixar el ritme (trec el plat), a menjar (sobretot power gel), i a preparar el que en definitiva seria la meva salvació (agafo un tubet blanc que tenia a la bici de feia mesos i me´l col·loco sota les malles).
Transició ràpida (només canvi de mitjons) i surto molt fort (crec que per sota de 4´30”) esperant referències de l´afició Piri sobre on estan els meus companys: Martí a 1´, Joan a 3´i Alex a 5´. En Marcel Zamora intenta calmar el meu ritme (“Pere, vigila que això és molt llarg”) però jo em trovo molt bé i si ara puc córrer, tot això que tinc guanyat. El ritme és impresionant, avanço a la gent que sembla parada. Comença a caure una tormenta (i els nens seguien oferin-te esponjes per la calor). Agafo el Martí de seguida, però el Joan i l´Alex no arriben mai, i aixó que jo estic anant molt ràpit. Penso que potser les referències que m´han donat no eren correctes o que potser en un avituallament els he avançat i no els he vist. Sobre el km 10 veig al Joan i just davant l´Alex. Pel meu cap passa afluixar i anar amb l´Alex, però què carai, si vaig bé, segueixo tirant. Avanço a Ironmans que abans de la sortida eren impensables pel què entrenen: Robert Mayoral, Joan Montguillot, ....
Primera mitja marató en 1h35´: impresionant, ni jo m´ho crec, a sobre no m´ha avançat ningú. Les sensacions són bones. Em vaig creuant amb els companys i per darrera els vaig deixant i per davant els hi vaig retallant. Decideixo seguir en aquell ritme fins el km 30 i a partir d´allà afluixar una mica. Puc fer-ho, para de ploure, surt el solet i comença a apretar la calor. Passo per contrameta, em queden 9 km i veig molt factible el sub´10. Km 35, igual que a Frankfurt, de cop bé el bajon. En aquest cas potser més psicològic que físic. Ai que no baixaré de 10!!!. Decideixo caminar 200 metres, fins el tercer fanal. Mentre m´enrecordo que a la bici m´havia guardat un tubet blanc sota la malla. El trec, me´l prenc, i MIRACLE!!!. Arrenco de nou com una moto, com si estigúes al km 1 de la marató. Van passant els últims km amb una emoció interna indescriptible. Estic ansiós per arribar a meta, els meus pensaments és abraçar a la Laura i trovar a l´afició Piri per què em donguin la bandera. Per un moment, les cames se t´acceleren. Entro a la línia de meta. A una banda Gus, Xavi i Cia. Em donen la bandera. A l´altre, el Gerard, el Manel i el Xesco (estaven més emocionats que jo). Amb l´euforia em deixo a la Laura pel camí (ho sento). Em col·loco la bandera a les espatlles i entro amb 9h50´00” a meta. BESTIAL!!! Allà rebo les felicitacions de tots (aquests pases de Press són un xollo). Darrera meu li toca arribar al Presi del Club.
Vaig corrent a la grada a dona´ls-hi la bandera per que quan arribi l´Alex li puguin donar. L´espero i pocs minuts més tard entra victoriós a meta. Ens abracem, el felicito i de tot cor li dic que l´esport a vegades és injust (pels entrenaments realitzats mereixia entrar davant meu). Un cop a meta, rehidratar-se bé, menjar malgrat no tenir gana i anar esperant a companys. Tots i totes unes marques impresionants. Les seqüeles: dues llagues, un mal de cames durant tres dies i poques ganes de fer exercici (psicològiques). Necessito descansar i me´n vaig 9 dies a Mèxic (Molt xulo, però això no ve al cas ara).
No vull acabar sense dir varies coses: en primer lloc, agrair la presència de tots els seguidors, ja sigui en directe a Klagenfurt, com des d´internet. Gràcies a vosaltres, la cursa passa més ràpit i t´ajuda a seguir lluitant. Moltes gràcies. En segon lloc, felicitar a tots els corredors del CNB i del PIRI, però especialment a l´Alex i el Ricard pels entrenaments realitzats durant l´any però sobretot per les seves grans marques. En tercer i últim lloc, animar a tots i totes els que us heu apuntat a Zurich el 2009. Jo no vindré, tinc altres reptes (Cursa del Llop), però si puc, no m´ho perdré per res del món. Espero que entreneu amb cap i recordeu la dita “visteme despacio que tengo prisa”. I si la meva experiència us pot servir d´alguna cosa, ja sabeu, estic a la vostra disposició.
FORÇA PIRI

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Impressionant Ironman Pere. Els vostres consells de cara a Zürich seran molt benvinguts. Felicitats!!!
Nacho C.

Anònim ha dit...

molt bona la cronica.estic emocionat de tot el q vas fer i el q m'espera a zurich.espero consells.una abraçada.ets gran pere

ramon fuster

Marc.O ha dit...

Enhorabona un cop més, ja que has arribat al cim de l'exit, efectivament et proposo un repte encara mes gran... que jo faci menys de 11 hrs a Zurich!!!
Pere for trainer!

DAVID VERGES ha dit...

Felicitats Pere.
És ven cert que la vida i les fites necessiten d'uns extres i que la vida sigi sent plena de felicitat. Gran Ironman i molt bona marca. Esperem superar-ho a Zurit, jejejejeje.

Salut per tú i el teu amor

rogero ha dit...

eii! felicitats crac! podriem dir q la cursa ni somiada no? bé, ara a descansar i disfrutar-ho

Motoret ha dit...

Tan sols dir-te, que no tenia cap dubte que faries un gran Ironman!!!! Felicitats!!!

Anònim ha dit...

un mirall
un exemple
un model

de cabrils havies de ser.

ramon gonzalez