dijous, 9 de juny de 2011

CRONICA EXTREME MAN 226 SALOU

El dia comença molt aviat, el despertador sona a les 4h15, just quan començava a agafar el son !!!!. Un esmorzar ràpid i cap a la sortida que a les 5 del matí he quedat amb la gent de l’INEFC per fer una petita extracció de sang i una valoració de la composició corporal. Tot bé, vaig ben hidratat i els problemes musculars dels últims dies als bessons i tibials sembla que ja han passat.
Anem cap a la platja i els nervis es noten, fins i tot estic tremolant i em sento petit, petit.....

Canyonàs de sortida i cap a l’aigua !!!! El circuit es a dues voltes fent una petita sortida a la platja. Com que la primera boia es a només 200 m els cops son freqüents fins arribar-hi però a partir d’ aleshores, la natació es més tranquil•la i relaxada. Surto de la primera volta i ja veig al Ricard i la Mònica animant de bon matí i durant tota la cursa, això si que es Extreme, GRACIES !!! A lasegona volta, vaig al costat d’un altre corredor, sembla més un entrenament, tot cortesia, marcant el mateix ritme i això m’ajuda a nedar més ràpid i guanyar posicions. Surto de l’aigua en 1h02 i molt sencer./>Transició tranqui-la i cap a la bici que es el que, a priori, millor em te que anar i on vull fer un bon paper. El primer tram vaig rodant tranquil i espero el primer port per “apretar” una mica però a l’arribar-hi ja veig que alguna cosa no va bé. Si a l’entrenament que varem fer pujava alegra al costat de l’Alexandra Louison, ara em costava pujar. Fins i tot m’aturo per veure si la bici va frenada perquè es la sensació que tinc, però NO, soc jo, estic com si em faltes gasolina, tinc molt de fred i si apreto una mica em marejo..... penso que se’m passarà però aquesta serà la tònica general durant l’interminable i dur circuit ciclista. Les coses no van segons el previst i vaig com bonament puc.... Fins i tot, cap al km 160 i en plena autovia em tinc que aturar perquè ja no puc amb la meva ànima. Busco les engrunes de pa bimbo que em queden a la butxaca del maiot (increïble) i tiro, per primer cop, de l’últim cartutx que em queda; el gel de emergència que sempre porto al pot d’eines. Sembla que la cosa funciona i torno a agafar ritme. Si feia poc no passava de 25 km/h, ara rodava a més de 30 passant a tota la gent que m’havia adelantat feia poc.

Arribo a la T2 al cap de 7h23m d’agafar la bici, buit, esgotat, desanimat, decebut.... i encara em queda una marató per endavant... Em passa pel cap que no podré acabar, que estic massa cansat per fer-ho però surto a intentar-ho. Els primers km de la marató son un infern, estic desorientat i quasi no puc corra, fa calor i a més, no tota la marató es en pla, hi ha un bon tram de pujada un cop surts del poble.... però al cap d’una interminable volta em refaig una miqueta i penso que tothom està com jo. A més, algú de l’organització que va amb bici em diu que em veu molt fresc !!! Així que no queda un altre que canviar d’actitud si vull continuar.
En aquell moment, em ve al cap l’últim llibre que he llegit i on explica el secret dels indis Tarahumares (que son els corredors de fons més resistents del mon) i que no es altre que gaudir del corra i del que fan. Desprès de tot, estic jugant voluntàriament a un joc que consisteix en això, a patir una mica i a saber refer-te dels moments difícils que inevitablement venen i que per això els has entrenat. Així que a jugar s’ha dit; aixeco la barbeta i començo a somriure i si feia poc que anava quasi caminant i pensant que tot estava perdut, ara vaig per sota de 5 min/km i gaudint de la cursa, fins i tot passo la mitja marató per sota de les dues hores i ara no només somric sinó que estones vaig rient. Cap el km 28, els quàdriceps ja fan mal de veritat i ja quasi bé no puc ni trotar, però segueixo animat com abans perquè ja tinc la certesa de que acabaré. Després de tot, el que et facin mal les cames forma part del joc i del que es tracte es de conviure de la millor manera possible amb les molèsties. A poc a poc m’hi acostumo i el dolor ja forma part del meu estat. Vaig agafant ritme de nou.A la fi, només queden 10 km i si penso en tots els entrenaments que he fet; Què son 10 km més? Si te que se més fàcil; aquí no estic sol, no fa fred, no es de nit, no em puc perdre, no neva.... Això si, cada cop que m’aturo, el procés comença de nou: turmells, genolls, quàdriceps...... però es l’ultima volta i em ve de gust parar a tots els avituallaments per dir adéu als nois de l’INEFC que s’han portat genial i s’ho mereixen. Últim avituallament, últim gel, últim got de Coca-Cola ple fins dalt i tornem-hi, turmells, genolls, quàdriceps i endavant. Ara si, ara ja està fet, torno a volar per sota de 4,30 min/km l’últim cop que miro el rellotge i cada cop em noto més lleuger i ràpid. Ja res em pot aturar , toca gaudir, ja no noto cap dolor i SI, gaudeixo com mai de l’ambient. Tothom anima en mil i un idiomes; una passada !!! Vaig plorant i rient alhora tot pensant en els moments bons i dolents d’aquest any, fins que ja veig l’arribada i el Ricard que m’espera. Entrem junts, sento el meu nom “Xavi García Torras” i la Mònica em fica la medalla de Finisher al coll. Un íntim reconeixement a l’esforç, a la constància i a la superació quan les coses no han sortit com estaven previstes. Una medalla guanyada dia a dia sense desànim i sense perdre el somriure en cap moment fins i tot en els moments difícils que m’han tocat viure aquest any.

Al final 12h37 resumits en una natació relaxada, una bici èpica de principi a fi, lluitada com mai i de la que ara, em sento molt orgullós i una cursa a peu en la que, segurament tindria que estar desqualificat perquè en tot moment he estat acompanyant i en la que, des de molt i molt lluny, m’han donant la força necessària per refer-me quan tot semblava perdut i poder acabar somrient com sempre.
També felicitar a l’organització. Tot perfecta: Un tracte al corredor exquisit, del primer a l’últim participant. Genial l’actitud els voluntaris i l’actitud els Mossos de Tràfic que han fet que en molts moments no em sentis sol en mig de un no res, fins i tot animant des de les motos !!!! un 9 sobre 10 !!!!!

Encara no tinc fotos però us deixo un link amb la classificació.

http://www.cronochip.com/inscripciones/clasifications/vpdf/competition:202

10 comentaris:

Motoret ha dit...

Xavi!!! felicitats!!!! ets molt gran!!!! quina cursa més èpica!
Segurament amb el temps serà la que recordis més i t'en sentis més orgullós.
Veient la cara a les fotos, es veu que vas patir de valent!!

Enhorabona Finisher!

Pedro Hidalgo ha dit...

que gran xavi!!!!!!!

ORCA ha dit...

Osties Xavi escrius millor que corres s'ha m'ha posat la pell de gallina!

Sol ha dit...

Mooooltes felicitats noi!!!

NaCaVi ha dit...

Felcitats Crack!! S'han de tenir un parell...

Ferran Vila ha dit...

Enhorabona, t'ho mereixes. Disfruta-ho i per cert felicitats a la "family" que no ho recordem gaire, però ells també fan i pateixen la cursa...i l'entreno.

lluis ha dit...

Felicitats xavi, això si que es una crònica,
Jo quant sigui grant vull ser com tu!!!

Jose ha dit...

Ets un crack Xavi, una crònica molt motivant. Felicitats campió.

Xavi Puig ha dit...

QUE GRANDE ERES XAVI, ERES UN DEPORTISTA DE LOS PIES A LA CABEZA, MI MAS SINCERA ENHORABUENA PARA TI Y PARA TU FAMILIA.
XAVI PUIG.

Mario ha dit...

sÍ SENYOR, UN patiment important a la cursa! Et vas poder refer i això és el més important patir i guadir! Enhorabona crack!

Mario
www.marioescorza.com