dimecres, 24 d’agost de 2011

Les 2 cares de l’Aneto


Fem una cursa llarga de muntanya en parella? Per que no? .

La primera opció que varem mirar va ser Cavalls del Vent però les inscripcions ja eren tancades, així que buscant per internet trobem les proves de l’Aneto, una marató, una de 67 Km i una de 97Km.. L’opció va ser fàcil; de maratons hi ha bastants al llarg de l’any i per fer la de 97 Km necessitaves un currículum que no teníem. Així va ser com varem decidir inscriure’ns a “Les 2 cares de l’Aneto”; 67 Km , un desnivell acumulat de 6.000 m per un terreny d’alta muntanya i una cursa d’autosuficiència on no hi ha avituallaments, és a dir, cadascú porta una motxilla d’uns dos quilets a l’esquena amb tot un material obligatori i el que creu que necessitarà com pot ser: paravent, polar, guants, brúixola, barretes, entrepà, aigua que vas reomplint en les fonts i rius, venes, iode, gominoles, etc... El circuit fa forma de Y es a dir, et creues dos cops amb la resta de competidors, així que vas veient com vas respecta a els altres.

Ja hi som, les 10:50 del dissabte 30 de juliol, dia radiant a Benasque i només queden 10 minuts, ja no hi volta enrere. Sota l’arc de sortida escoltem quatre consells d’última hora. Penso; “on t’has ficat? Saps realment on vas? “ Miro al meu voltant, la gent té ganes de començar i es veu molt bon rotllo i ambient. El Xavi em diu: “tranquil·la, que anirem al teu ritme i sobre tot gaudeix de l’entorn , del paisatge i de la companyia

Sortim de la plaça de Benasque direcció al primer cim, Vallibierna. Als 6 kilòmetres arribem a Senarta on comença una a pista ample amb un sol de justícia i una pujada constant fins a Coronas al kilòmetre 13, és aquí on ens diuen “Ets la segona noia” amb el Xavi ens mirem sorpresos, queda molta cursa i pot passar de tot. Amb il·lusió enfilem un corriol de pedra seguit d’un llac preciós i acabem pujant, millor dit, grimpant per unes roques enormes que ens portaran al cim de Vallibierna al kilòmetre 19. En aquest tram comencem a veure el primers de la cursa que baixem com coets i veiem passa a la primera noia a una velocitat impressionat, també ens passa un altre noia que puja molt bé i que també va acompanyada de la seva parella. Com s’ho fan en aquest terreny? Semblen 4*4 !! La baixada de Vallibierna a Coronas és durilla i amb les pedres soltes. Se’ns fa difícil anar ràpid i ens passa un altre noia que baixa com una cabra. Ara ja soc la quarta. Comencem el tram de pista que baixa de nou fins a Senarta. Em trobo bé encara que fa molta calor, així que aprofitem cada salt d’aigua que trobem per refrescar-nos ficant-hi el cap. En aquest tram baixem força ràpid i passem a la tercera i a la segona noia. Un cop arribem a Senarta, cap el kilòmetre 30 no se que hem passa, no tinc benzina, intento menjar però el meu estómac esta tancat, no assimila res, ni fruits secs, ni pa, ni barretes, mai havia tingut aquesta sensació. Camino, la gent passa pel meu costat molt ràpid i ens tornen a passar les dues noies de abans. El Xavi es separa de mi, estic sola i porto una “pájara” de campionat. Vaig fent glopets d’aigua, quasi ja no en tinc i llavors veig el Xavi que m’espera en una font omplint dipòsits “Quina aigua més freda i bona que raja”. Li explico el meu estat, ell optimista com sempre, em dona ànims i em prenc un gel que pel que veig, es la única cosa que accepta el meu cos. Estem a la meitat de la cursa i ens queden els 16 kilòmetres de pujada a Puerto Picada per després baixar fins a Benasque. Per sort, portem suficients gels entre els dos per anar tirant i el Xavi es queda amb els Conguitos i les gominoles. Seguim caminant i a poc a poc agafo confiança i força de nou pensant un seguit de coses que suposo son normals en aquest estat “no tornaré a corre mai més, quan arribi al final cremaré les bambes, aquesta gent esta sumbada, em fa mal tot el cos, que punyetes estic fent aquí....” encara que cada cop em trobo millor i ja torno a corre i a gaudir de nou. Arribem al kilòmetre 46, al cim de Puerto Picada. Ara si, tot baixada fins a Benasque. No se si el meu cos o millor dit el meu cap, un cop arribat aquí, va veure que això ja estava, solament quedaven 21 kilòmetres fins l’arribada, però ja tenia clar que hi arribaria. Comencem a baixar a un ritme alegre i avancem a companys de cursa que m’animen després de veurem patir feia només una estona, fins i tot passem a la tercera noia que es queda enrere encara que el Xavi en diu que la portem just darrera seguint-nos, així que mantinc el ritme i anem passant a força gent tant de la nostre cursa com de la marató que ens va animant. A 6 kilòmetres de l’arribada ens posem el fontral i trèiem el gps per no perdre’ns en la foscor. Finalment, veiem el cartell de Bensasque a 2 kilòmetres però no es veu llum, no arribem, es fa molt llarg i de cop, com sortit del no res, el poble. Per ser l’hora que es, hi ha força gent animant i passem l’arc d’arribada amb un somriure i agafats de la ma. Prova superada i a més amb doble Piri-Podi tercera noia i tercera parella mixta i ara si, pensant en un altre repte a assolir en parella.

11 comentaris:

Piri ha dit...

felicidadessssssssssssssss:)

Andoni

Marina ha dit...

Enhorabona parella!!!

NaCaVi ha dit...

Enhorabona! El següent repte en parella podria ser estar-se quiets unes setmanetes, no? Estic segur que no l'aconseguiu!

Una abraçada!!!

Jaume ha dit...

Mare de Déu!!!!

NEMO ha dit...

Sou increibles, una vida dedicada a l'esport i si es en parella millor que millor. Com sempre pensem uns quants, a gaudir que es que toca viure.

SALUT¡¡¡

Danibarça ha dit...

Felicitats !!

Xavi Puig ha dit...

Molt be nois, felicitats ¡¡¡¡
Xavi Puig.

FPanda ha dit...

molt be!! Fran

olgamonras ha dit...

Bona cronica, bona cursa! Sou increibles, uns cracks!!! ENHORABONA PARELLA!!!!!!!!

Sol ha dit...

Moltes Felicitats parella!!!

Sol ha dit...

Moltes Felicitats parella!!!