Olla de Núria, la crònica

De bon matí agafo el cremallera amb en Bartu i en Sergi. Quan arribes i comences a fer la cua pel dorsal t’adones del nivell per les cames dels altres corredors. Ens anem preparant i ens passa pel costat en Kilian, mes "cangelo". Surto a fora i trobem a mig Vilassar de Mar entre Piris, Spiridones, i resta, quina penya de sonats tenim al Maresme!

Donen la sortida i surto a darrera de tot amb la Sol i l'Anna, volia fer una pujada conservadora, però de seguida veig que allò va massa lent i començo a avançar pels costats com puc (una mica maleducat), allò puja de collons però les constants aturades de corredors que per culpa de la cua o per agafar aire, no hem deixen agafar un ritme de pujada constant. Segueixo pujant, el Puigmal està lluny, però quan hi ha espai i puc agafar un bon ritme començo a anar mes ràpid, m’avança en Raül ens donem ànims i seguim.

Arribo al Puigmal, "gallina de piel" senyeres, estelades, aquest país no'l para ningú. Un pla llarg i un vent de nassos, però em trobo bastant bé. Comencen un series de pics amunt i avall, m’ensopego darrera un noi que anava fent esses, unes esgarrapades "ferides de guerra" i segueixo. Tant preocupat que estava pels desnivells i l’alçada, i a les pujades veig que puc avançar algun corredor, això es gracies als entrenos sempre darrera d’en Bartu, Bomber, Ivan, Alex, Pedro, Fran, Sol, Joan, ostres sempre l’últim!

Per fi l’últim cim, pujo fent conya i sento la veu d’en Vicenç, li dic: baixem junts? Cagada, en Vicenç fa una baixada al seu ritme, que per mi es massa fort, intento seguir-lo però punxo en una baixada no apte per corredors amb vertigen. En Vicenç com tot gran corredor m’espera i em va donant l’últim alè fins la meta, gracies company.

La lliçó d’aquesta cursa es que: Faig curses per tenir una bona excusa per entrenar amb els meus amics.

Carles Campabadal