IRONMAN Frankfurt 2010, la crònca

Hola a tots!

IRONMAN DE FRANKFURT, un IM diferent...

Ja van 5 IM! I cada vegada descobreixo coses noves i revisc sensacions que em fan entendre, d’una manera molt íntima i gairebé impossible d’explicar a algú que no ha viscut el mateix, perquè som capaços de patir fins a nivells tan alts per una medalla...

L’Ironman comença amb l’entrenament, un any abans de trobar-te a la línea de sortida, aquest és un dels motius que m’agraden de participar en una prova d’aquestes, el dia de la cursa és la festa de final de curs, on ja està tot fet i si s’han fet bé els deures les notes seran bones.

Compartir aquesta il·lusió amb companys i amics, cadascú amb el seu repte però complices en el de l’altre, un altre motiu pels que fan que ja estigui pensant en el sisé.

Aqust any tocava Frankfurt, un IRONMAN a priori ràpid. M’havien parlat molt bé d’aquest IM i el vam escollir com a objectiu de la temporada.

Apuntar-se va ser molt difícil i molts Piris es van quedar fora, al final, el Frank i jo vam ser els representants de la STP a la ciutat alemanya.

Vam marxar cap a Frankfurt amb la motivació pels núvols, els missatges de suport i paraules d’ànim de tots vosaltres em van donar moltíssima força i estava convençut que podria assolir el repte de les sub-10. Havia entrenat bé, estava nadant a bon ritme, amb la bici estava fort i corrent també estava ràpid, m’havia de sortir!!!

Un cop a la ciutat alemana començen les sorprese, la primera, 42º a la una del mig dia!!!! La segona, l’aigua estava a 26º NO ESTAVA PERMÉS NADAR AMB TRAJE!!!!
Els nervis pre cursa, els habituals, els supporters al meu costat aguantant les neures típiques del moment, el Frank, com a bon “novato”, fent les 1000000000000........ preguntes també ja clàssiques de (gorra o visera?, com porten la bossa del T1 al T2?, com em tallo les ungles?...) jajajajaja! Això m’acompanyarà fins al meu últim IM, ja veureu!!! Jejejejejeje

La ciutat de Frankfurt no té res d’especial, a part d’un riu un sky line divertit i una plaça, on hi ha l’arribada de l’IM, en aquest sentit una de les ciutats més aburrides dels diferents IM que he fet..., a més de moltíssima calor!!!!!!!!!

El divendres ens vam acostar a la Pasta Party, em va agradar molt, els nostres supporters més juniors van disfrutar de valent, tirant canyes a tort i a dret i bebent la beguda energètica que patrocinava la cursa, una birra excepcional!!! jejejeje

El dissabte tocava deixar les bicis al box, la natació es fa en un llac a uns 13 km de Frankfurt, una mena de “oasis” on els alemans van a banyar-se (no m’extranya que flipin amb la nostra costa!). Hi havia autocars que et portaven des de les 11:00 fins a les 19:00.

Amb una organització impecable, deixaves la bici amb un voluntari al costat que en tot moment t’ajudava amb el que et fes falta.

El diumenge era el dia de la cursa, a les 4:00 despertador, 4:30 esmorzar, les respectives visites a la trona i cap a buscar l’autocar que et deixava al llac.

Al final, com que no em deixaven portar el neopré, vaig decidir de nadar amb els pantalons del traje de 2 peces del Piri i a sobre el traje sencer de Mosconi que tenim de fa un parell d’anys. Els compressport no estaven permesos a l’aigüa i me’ls vaig haver de treure. Aqui ja vaig perdre el Frank...

La sortida era des de dintre de l’aigüa, per agafar una bona posició, em vaig posar al llac quan encara faltaven 10 minuts per començar (un error), vaig estar aguantant empentes i cops fins que van donar la sortida.

Vaig sortir ràpid i malgrat hi havia gent a totes bandes podia nadar, no cada 3, però si cada 2 braçades, en molts pocs moments vaig poder nadar còmode, còmode, però per altre banda tampoc vaig rebre grans cops. M’entrava aigua a l’ullera però vaig poder veure al Marcel Batlle i al Cristian que m’animaven abans de començar la 2a volta de natació.

Vaig sortir de l’aigua amb 1:07:53, no està malament per nadar sense traje, però ja amava una mica massa lent pel meu objectiu. Un cop sorties de l’aigüa hi havia una rampa impressionant de uns 100 metres i un fort desnivell amb sorra de platja que et conduïa al box. Una transició molt llarga, feia que tot i anar molt ràpid passessin els minuts. Pensava que ho recuperaria a la bici, el circuit és pla (pensava...).

Agafo la bici i ja surto acoplat a 40 km/h, una posició que m’acompanyarà en uns 160 dels 185 km que vaig fer. El terreny ondulat, amb 3 o 4 rampes fortes, molta gent animant i un circuit molt maco, el tema és que per portar una bona mitja no pots descansar ni un moment, a la que veia que anava a menys de 35 km/h apretava una mica més. A la bici ja no em trobava molt bé de panxa, la rutina dels gels no va ser la òptima i amb la por a no deshidratar-me per la calor, bebia massa líquid.

Vam tenir molta sort perquè vam poder fer el tram ciclista sense el sol dels 2 dies anteriors, però un ventet no fort però persistent et desgastava mica en mica.

La T2, ràpida, i començo a córre molt cómode a 4:20 min/km, vull anar més lent però no puc, tiro i tiro, faig la primera volta molt bé, veig l’objectiu a l’abast, la bici l’he fet molt ràpida (tot i això, no era tan ràpida com em pensava i faig 15 minuts més del que tenia previst, a part dels km de propina que teniem...). A cada volta els supporters, pensava que només que tingués una mica de la seva energia podria anar més ràpid, però no podia, el Marcel m’anima molt a la 1a volta, igual que el Cristian la Barbara i el Gerard, vaig bé!!

La segona volta comença el calvari, la panxa em pesa, em sembla que tinc un banc de peixos a la panxa de tot el líquid que he begut, no em trobo bé, la calor comença a apretar de valent, l’aigua que em donen està calenta, perdo ben bé 8 minuts per volta, m’animen, però jo sé que no seré sub 10, una altra vegada se’m escapa aquesta “anècdota”, que ja s’està convertint en “obsessió”.

En aquest punt entrant a la 3a volta, vaig aprendre moltes coses, vaig ser capaç de canviar d’objectiu, no volia patir més, tenia ganes de disfrutar, no us ho creureu, però la batalla mental va ser molt dura. Amb això que arribo a la última volta, intentant mantenir un ritme constant l’augmento respecte l’anterior i concentrat arribo a la recta de meta, un ambient increïble, tothom animant i intento gaudir del moment, sento al Gerard i al Cristian com m’animen i creuo la meta!! 10:17:58, el 273 de 3.000 i el 60 de la meva categoria, el sub 10 està una mica lluny, però perquè tanta pressa si la millor supporter del món m’espera al creuar la meta faci el temps que faci??

L’únic que em queda és gaudir, disfrutar, valorar i sentir-me a gust.

M’ha compensat, repetiré, i el support que TOTS vosaltres m’heu donat mai me’l treurà ningú!!

GRÀCIES, definitivament, sou la resposta a tant sacrifici!!!

SALUT I FORÇA!
Àlex